Comunicació oficial del Congrés sobre el futur de les Regions de Muntanya de la Unió Europea, organitzat per la Comunitat de Treball dels Pirineus. Barcelona, setembre de l'any 2005
UNA ESTRATÈGIA PER A LA MUNTANYA MEDITERRÀNIA
Aquesta comunicació es refereix sobretot a la regió forestal de clima mediterrani i no tant a l'alpí, tot i que moltes de les iniciatives contemplades hi poden tenir aplicació, sobretot les que es refereixen a la continuïtat de l'ofici de pastor, a tecnologies pel maneig del ramat i a l'establiment de models per a unitats de gestió.
En els boscos mediterranis, de clima càlid i sec, i sobretot en les regions amb una alta densitat demogràfica, urbana, industrial i viària, l'abandó dels entorns forestals i la lògica dels incendis - els incendis generen una vegetació propicia als incendis - configuren un quadre que presenta dificultats extremes, mai abordades més enllà de les estratègies de prevenció i d'extinció dels focs que, dramàticament i tràgicament, han esdevingut el flagell recurrent que omple de preocupació els responsables públics, de malestar al conjunt de la societat i de pànic a la gent potencialment afectada.
A tots aquests extensos àmbits, la repetició d'incendis afecta de tal manera la biodiversitat que cal acudir a la terminologia encunyada per la FAO i reconèixer per a ells la qualificació d'espais en procés de desertificació, ja que responen a la definició de "territoris sotmesos a una pèrdua sistemàtica de fauna i de flora, de microfauna i de microflora, en un procés causat per una mala gestió de la societat que els habita, que els aboca a la situació de desert".
És en aquesta geografia on el projecte Guardabosc centra el seu interès, amb el propòsit de trobar estratègies tècniques, socials i econòmiques capaces de canviar la seva deriva envers la desertificació, i encarar un futur que millori molt la seguretat enfront els incendis, que satisfaci les necessitats i desenvolupi els potencials mediambientals, i que retorni a la muntanya totes les seves funcions culturals i les productives, fent possible el seu repoblament amb una generació de gent jove que ha trobat en la gestió del medi forestal un mitjà de vida personalment satisfactori, socialment valorat i ecològicament protector.
Cal recordar que fins fa menys d'un segle la totalitat dels recursos naturals eren objecte d'una forma o altra d'aprofitament i, per tant, de gestió, i el bosc era un espai d'activitat continuada per extreure'n llenya, fusta, carbó, ramatge per alimentar els animals estabulats, pastura, fruits, bolets i caça, memòria que constata que el seu estat actual és el resultat de l'abandó d'unes pràctiques mil·lenàries que havien configurat processos d'adaptació intensos, tant en vegetals com en animals.
Una arrel viva de grans dimensions, a l'espera
Per sortir de l'atzucac actual i recuperar-los, estem obligats a reaprendre a gestionar-los, tractant-los altra vegada com un patrimoni i un recurs irrenunciable capaç de generar activitat econòmica i valor afegit en el seu propi àmbit, i no com un llast que grava de manera penosa i irreversible la salut de les persones i del medi ambient, les economies particulars i l'erari públic.
I cal assumir que per atorgar un futur a aquests entorns - que s'estenen per centenes de milers d'hectàrees - cal emprendre’n la transformació, ja que continuar fiant la millora a la seva evolució natural representa donar al foc totes les de guanyar.
Aquest és el principi en que es basen les estratègies de prevenció d'incendis que, mitjançant la reducció mecànica del volum de la vegetació o amb incendis controlats allà on calen tallafocs, constitueixen gairebé les úniques intervencions que es realitzen en els entorns forestals mediterranis. El pas dels anys i la persistència dels incendis, però, han demostrat la seva insuficiència, i des de diferents instàncies es proposa i reclama recuperar l'ús de l'activitat ramadera com a instrument de control del creixent de la vegetació.
El projecte Guardabosc, sempre determinat pel subtítol "la ramaderia al servei de la biodiversitat i el paisatge", pretén desenvolupar una estratègia de gestió integral de l'espai forestal que adopta la pastura d'herbívors domèstics com a eina, subordinant el maneig dels animals a les necessitats de la biodiversitat natural i a la diversificació del paisatge.
En relació a altres estratègies no ramaderes, Guardabosc ofereix molts avantatges, entre els quals cal esmentar-ne tres: el primer, consistent a que integrant animals i vegetals es preserven uns valors culturals i socials del pastoralisme mediterrani que es troben en greu regressió; el segon, consistent a que tots els capítols econòmics del seu finançament tenen la qualitat d'inversions rendibles i no pas de despeses per evitar desgràcies; i el tercer, consistent a que la pastura incideix de manera favorable en el cicle del Carboni, fixant-lo mitjançant la ingesta de la biomassa per part dels animals, amb la conseqüent reducció de la combustibilitat del bosc, i per tant del seu potencial d'efecte hivernacle.
En qualsevol cas, no hi ha d'haver conflictes entre els diferents sistemes ja que la dimensió del territori que necessita ser gestionada és immensa, i totes les pràctiques hi poden tenir el seu lloc. Cal tancar aquest punt recordant una realitat que ha estat vigent durant gairebé mig segle amb justificacions que, sortosament superades, no cal ni esmentar. El fet és que la ramaderia va ser primer foragitada i després menystinguda o bé ignorada en qualsevol estratègia de gestió forestal. I el preu que s'ha pagat i encara es paga és elevat, en focs en patrimoni i en recursos.
LA NECESSITAT DE RECERCA
Malgrat ser una pràctica amb milers d'anys d'experiència, quan ara es planteja un projecte de gestió forestal que integra la ramaderia, apareixen tantes mancances en el coneixement del maneig dels animals i dels efectes de la pastura, i tantes insuficiències en els mitjans necessaris per implementar l'estratègia, que cal assumir la necessitat d'un treball multidisciplinar de recerca, no pas per demostrar que no hi ha una relació directa entre pastura i degradació del bosc, sinó per reaprendre a interactuar en un sistema ecològic molt complex, amb múltiples interdependències i sinèrgies.
De fet, i malgrat que els seus components formin part de la cultura tradicional, Guardabosc planteja una activitat nova. En part, perquè atribueix a la ramaderia una funció tècnica, diferent a la producció de proteïnes, però, sobretot, perquè tots aquells elements que durant mil·lennis han conformat l'activitat ramadera són en recessió, tant els coneixements per manejar el ramat en entorns montanyosos de clima sec com la disponibilitat de races d'herbívors domèstics adequades per fer-ho i, sobretot, l'absència de la vocació de pastors en la gent jove. La suma de dèficits porta a la conclusió que cal reaprendre-ho i cal recuperar-ho gairebé tot.
En aquesta comunicació s'apunten diferents perspectives per orientar la implementació d'estratègies integrals de gestió, tant les ecològiques referides als animals, els vegetals i el sòl, com les de caràcter social relacionades amb l'ofici de pastor.
No s'aborden encara les de caràcter econòmic, tot i que s'entén que per restaurar els efectes de l'abandó, durant un temps la gestió forestal haurà de comptar amb el suport financer de les administracions públiques. Cal doncs, esperar que amb l'impuls d'aquests ajuts vagi prenent forma una "nova economia forestal" dels boscos mediterranis. I, per aconseguir-ho, s'han d'emprendre treballs de recerca en tots aquells aspectes de l'activitat que es coneixen de manera insuficient a l'hora de redactar un Pla de Gestió que adopti l'estratègia ramadera.
ELS OBJECTIUS DE LA RECERCA
Durant un període de temps, la durada del qual no es pot preveure encara, l'objectiu de la recerca consistirà a adquirir el conjunt de coneixements necessaris per poder transformar qualsevol dels hàbitats naturals actuals, i adequar-los al servei de les funcions ambientals, culturals i econòmiques que l'espai forestal pot proveir, amb la seguretat enfront els incendis com a condicionant.
A tall d'exemple, cal conèixer l'estratègia ramadera - és a dir quina espècie animal, i raça si es pot escollir, és la més adequada per pasturar un entorn determinat, amb quants caps de bestiar per unitat de superfície i durant quants dies, segons l'època de l'any - per afavorir la generació d'un prat ras que serveixi de tallafocs, allà on ara hi ha un matollar dens i de molta alçada.
O, un cas diferent, com afavorir la generació de biodiversitat en un entorn que presenta bones condicions edàfiques, però, on ara hi ha un matollar que, com a resultat d'una successió d'incendis, està format exclusivament per plantes piròfiles.
La utilització de la ramaderia com eina de treball obliga a subordinar qualsevol estratègia a les aptituds i les necessitats del bestiar, per la qual cosa la primera exigència de l'activitat és garantir la seguretat i el benestar dels animals. El maneig del ramat ha de ser l'element referent i tota la recerca s'ha d'adaptar a aquesta condició, començant per la mateixa definició dels hàbitats que, a més d’una descripció botànica hauran de tenir una caracterització ramadera d'acord amb les condicions que afecten la pastura de cada espècie animal, com són l'alçada i la densitat de la vegetació, el seu grau de comestibilitat, així com les dificultats de trànsit donades per la mateixa vegetació i pel relleu del terreny, caracterització que es realitzarà a partir de les dades que es vagin obtenint de la recerca descrita a continuació.
Per conèixer les estratègies possibles, es realitzen experiències de pastura en tancats construïts dins dels diferents hàbitats representatius de la muntanya mediterrània, amb la superfície adequada per fer-ne una observació i seguiment minuciosos i poder donar resposta a vuit incògnites que es configuren com a objectius de la recerca:
- La capacitat i la idoneïtat de cada espècie animal - o la combinació o successió de diferents - per modificar o bé mantenir cadascun dels hàbitats existents i els estadis intermedis de la transformació.
- L'efecte del trepig damunt el sòl de les diferents espècies animals, tenint en compte les variables donades per la pendent, l'estructura física, l'edafologia i l'exposició al sol.
- El grau de suficiència o insuficiència alimentària per a cada espècie animal, referenciades a la definició ramadera dels diferents hàbitats a pasturar.
- La determinació de la càrrega ramadera de cada espècie animal per unitat de superfície i unitat de temps, referenciades a cada hàbitat i en funció dels diferents objectius de la pastura, siguin la generació d'entorns que serveixin de tallafocs, la recuperació de comunitats vegetals complexes en entorns degradats, la reducció o l'eliminació d'espècies no desitjades, o el manteniment d'hàbitats consolidats.
- La incidència de la pastura en la conservació i recuperació de la diversitat biològica de la flora i fauna silvestres, especialment les espècies amenaçades.
- L'estudi de les variables que depenen de l'estació de l'any i de la meteorologia, en relació a l’estat de la vegetació, del sòl, i a la fauna.
- El maneig del ramat d'acord amb els comportaments propis de cada espècie, els hàbits individuals, els familiars i els de grup i, de manera especial les necessitats d'espai vital dins el ramat, ja que un coneixement profund de l'etologia és essencial pel benestar i la salut dels animals que depenen del medi natural i viuen tot l'any a la intempèrie.
- La valoració econòmica de les inversions i els rendiments.
LA CONTINUÏTAT DE L'OFICI DE PASTOR
Per aconseguir que l'estratègia ramadera pugui tenir una aplicació territorial d'abast ample cal avançar en la detecció i la definició d'aquells elements que, més enllà de la idoneïtat tècnica del sistema propugnat per Guardabosc, determinaran la seva viabilitat com a eina capaç de modificar i millorar el paisatge de bona part del país.
Aquí s'exploren les condicions que poden afavorir la vocació de pastor entre la gent jove, ja que sense la solució de les mancances existents en l'exercici de la professió cap estratègia ramadera no serà aplicable, perquè, la figura del pastor tradicional és en recessió i no té cap futur, no pas per raons econòmiques sinó pels condicionants de tipus personal i també social. Dit d'una altra manera, no hi ha vocacions entre la gent jove a causa de l'absoluta dependència que el pastor té dels animals.
El pastor tradicional és una persona que té un coneixement naturalista exhaustiu, adquirit en un aprenentatge llarg al costat d'un altre pastor experimentat. La seva formació és - era -, doncs, exclusivament pràctica.
El principal repte que ara cal superar, però, no rau pas en la dificultat d'aprendre l'ofici ja que encara hi ha força pastors en actiu capaços de transmetre els seus coneixements, a més de veterinaris, botànics i forestals per donar-hi una dimensió científica, sinó en el regim de treball a que obliga el model d'estructura ramadera extensiva actual, que exigeix al pastor ser un apèndix del ramat, sotmetent-lo a una dependència laboral difícil de suportar.
Tot i el problema que això representa, cal assumir el fet com un senyal de progrés, i posar-se a treballar per construir un sistema ramader nou on el treball de pastor sigui una feina normal, amb una jornada homologable a la d'altres oficis, amb els corresponents dies lliures, setmanals i anuals.
En aquest punt cal introduir la consideració que, si bé l'administració pública pot assumir el dèficit econòmic derivat de l'aplicació dels drets laborals dels pastors, limitar-se a aquesta mesura seria insuficient, i erroni si es contemplés com a sistema. Pot valer per a casos d'emergència per reduir el perill d'incendi en un entorn determinat, però, el seu alt cost ho fa inviable com a sistema aplicable a la totalitat de l'espai forestal que necessita ser gestionat.
A banda, cal considerar que quan s'obliga als animals a "treballar" un entorn determinat per modificar-lo intensament, cal una major vigilancia i pressió damunt d'ells i, en conseqüència, calen més pastors per manejar el mateix nombre de caps.
El model actual es manifesta obsolet, sobretot per emprendre el treball de restauració que necessita tot l'àmbit forestal, i es fa evident la necessitat d'una nova estructura ramadera que sigui capaç d'atraure gent jove cap a la professió. Una estructura que, perquè sigui viable econòmicament i funcional en relació al medi, tot i que es puguin preveure ajuts públics, ha de adaptar-se als nous condicionants i ha de millorar els sistemes de gestió de l'entorn i del maneig del ramat. I, per aconseguir-ho, cal una recerca que doni criteris nous i eines noves.
LES UNITATS DE GESTIÓ
La via que proposa Ecoparatges, consisteix a promoure unitats de gestió - és a dir nombre de pastors, nombre d'animals i dimensions de la superfície a pasturar - tècnicament i econòmicament viables, subordinades a la capacitat de maneig del ramat que pugui assumir un equip de pastors que treballi amb uns horaris normals.
Aquesta exigència comporta la necessitat d'una major dimensió de les explotacions i, en conseqüència l'existència de ramats més grans que els tradicionals en aquesta part del país, formats habitualment per uns tres-cents caps de bestiar manejats per un sol pastor amb l'ajut dels seus gossos.
Un element a considerar és que l'equip de treball ha d'estar format per almenys dues persones, un criteri que a més de maneig intensiu que en una primera etapa exigeix la funció transformadora de la pastura, es justifica per la densa presència d'elements artificialitzats i per la intensa fragmentació que caracteritzen gran part del territori considerat.
Amb aquestes referències s'ha emprendre un treball de recerca pluridisciplinar per determinar els altres dos elements que conformen l'activitat ramadera: el nombre de caps de bestiar i el nombre d'hectàrees de muntanya que poden gestionar un equip de dos pastors, amb les variables donades per les espècies animals i les característiques orogràfiques, botàniques i edàfiques de cada unitat territorial.
Es pot observar que la tija més prometedora, ha estat protegida de la pastura
I una recerca de tanta complexitat, plena d'incògnites i gairebé orfe de referents només podrà avançar, no podia ser d'altra manera, de la mà dels coneixements dels pastors tradicionals, estratègia que permetrà estructurar una metodologia ordenada i sistemàtica en relació amb els components bàsics de l'activitat ramadera: els animals, el maneig del ramat, l'entorn geogràfic, l'estat de la vegetació i la meteorologia.
Amb aquesta perspectiva es contempla una recerca que tingui per objectiu traslladar els coneixements del pastor tradicional a un doble sistema tecnològic, útil per facilitar el treball dels nous professionals de la pastura: un consistent a mitjans electrònics per al control, la identificació i el maneig dels animals; i l'altre un conjunt d'aplicacions informàtiques que serveixi per orientar el dia a dia de la pastura, on es representin de manera virtual i on line tant els sistemes naturals del territori com la situació i l'estat dels animals.
El pastor tradicional és el millor naturalista de la vella escola que perviu. Coneix cada cap de bestiar de manera individual i coneix la nissaga familiar a la que pertany. Té identificats i sap el caràcter dels que exerceixen lideratge sobre el grup, l'edat de cada animal, el seu historial mèdic, els cicles de fertilitat, els parts de cada femella, si està prenyada o no, etc. etc.
I també coneix exhaustivament l'entorn geogràfic en el qual es mou, la seva orografia i els diferents ecosistemes; i té un ample coneixement de les plantes referenciat a les diferents èpoques de l'any; les millors per al ramat, les no tant bones i les perilloses.
En els ramats que pasturen en règim obert, sense aquesta intensitat de coneixement individualitzat dels animals i sense un intens domini de l'entorn i de les propietats de les plantes per part del pastor, no seria possible ni el seu maneig ni el seu manteniment en salut reproductiva. De fet, no seria possible l'activitat.
Tot establint, doncs, una comunicació intensa amb pastors tradicionals, dos equips de recerca científica col·laboren en l'elaboració d'un model integrat de gestió que atén els diferents aspectes de l'activitat.
El primer equip, format per etòlegs i veterinaris, subministrarà els paràmetres de comportaments individuals i grupal de les diferents espècies ramaderes, així com les necessitats de control dels animals a l'equip de dissenyadors de diferents sistemes electrònics de suport al maneig del ramat, amb especialitzacions per a la identificació, la detecció, el trànsit i el confinament dels animals.
El segon, format per biòlegs, confeccionarà el mapa de la biodiversitat dels paratges de la serra de l'Ordal situats al nord de la carretera C-340 dels termes municipals de Subirats i de Gelida a la comarca de l'Alt Penedès, treballant a partir de la cartografia d'hàbitats i dels inventaris de flora i fauna disponibles, completats amb informació puntual recollida en reconeixements territorials.
Aquesta línia de treball serveix dos objectius: el primer és conèixer la realitat de l'entorn per determinar els criteris de pastura en funció el paisatge que es vol generar. I el segon consistent a confeccionar un model de gestió extrapolable, d'aplicació a qualsevol altre àmbit geogràfic de la mateixa regió climàtica.
Damunt el mapa confeccionat, el servei de Prevenció d'Incendis i el de Gestió Forestal de la Direcció General de Boscos i Biodiversitat del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya definiran les diferents funcions del paisatge, tot atenent les exigències de seguretat enfront els incendis, les necessitats i oportunitats de protecció de la biodiversitat, i les expectatives econòmiques de la gestió.
A continuació, aplicant al mapa resultant els coneixements proporcionats per les experiències pilot realitzades en els tancats, i afegint-hi les variables climàtiques/meteorològiques, es confeccionarà el protocol de pastura per a cada un dels entorns assenyalats en el mapa que defineix el paisatge de futur on establir la, o les, unitats de gestió ramadera i forestal.
Finalment, la totalitat de les línies de treball esmentades es recollirà en un model informàtic proveït de sistemes d'actualització de dades que permeti sistematitzar el procediment, de manera que amb la introducció de les varibles corresponents a la geografia i a la biodiversitat d'un entorn determinat, sigui possible confeccionar el corresponent Pla de Gestió i el Protocol de Pastures.
Aquests recursos tecnològics són imprescindible per fer viable la nova estructura ramadera i ajudaran a compensar la previsiblement menor vinculació personal dels nous pastors amb el ramat i la seva possible mobilitat laboral.
LES EXPERIÈNCIES REALITZADES I LES QUE ES PREVEUEN
Més enllà de formular reflexions i plantejaments teòrics, Ecoparatges assumeix promoure la recerca necessària perquè Guardabosc sigui una estratègia i una eina disponible per la gestió forestal i, amb aquesta voluntat, ha demanat i aconseguit de diferents institucions la seva col·laboració i el seu suport per traduir la proposta en realitzacions.
L'inici de les experiències pilot es va realitzar a la tardor del 2004, a la finca Font Galí del municipi de Piera, amb el finançament de la Fundació Territori i Paisatge obtingut a petició de la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal de les comarques de l'Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, assumint la recerca el Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la Universitat Autònoma de Barcelona.
L'objectiu era conèixer els resultats de la pastura de dues espècies animals (cabres i cavalls) damunt dos hàbitats recuperats de l'afectació del foc: un matollar d'un metre d'alçada i una pineda amb sotabosc.
La descripció del treball i les corresponents conclusions han estat publicades pel mateix departament de l'UAB i, tal com especifica el conveni signat prèviament entre la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal, la Universitat Autònoma i Ecoparatges, està a disposició de qui el vulgui consultar.
Aquest treball ha posat en evidència allò que el sentit comú i el sistema natural mai havien desmentit: que és la càrrega ramadera l'element decisori de la millora, el manteniment o la degradació d'un habitat. És a dir, que no són les besties sinó les persones qui decideixen la salut del bosc.També ha fet palès que la pastura controlada demostra la major eficàcia per convertir un matollar d'un metre d'alçada molt afavoridor de l'incendi en un prat baix més divers i que serveix de tallafoc.
Amb el finançament del Departament de Medi Ambient i Habitatge, la continuïtat de la recerca es realitzarà a les muntanyes d'Ordal, una regió extensa que permet portar a terme assaigs pilot damunt qualsevol dels hàbitats de sól calcari que es troben a les serralades litoral i prelitoral.
La gran diversitat del seu paisatge, donada per l’alternança de solells i obagues combinada amb diferents graus d’afectació per la recurrència d'incendis en els darrers decennis, així com pels usos que el territori havia tingut, conformen un ventall força complet d'hàbitats, molt adequat per a la recerca sistemàtica. A més, la bona disposició a acollir les experiències manifestada per diferents propietaris, i també el suport i col·laboració rebuts de la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal, del Consell Comarcal de l'Alt Penedès i dels ajuntaments de Subirats i de Gelida, completen les condicions favorables.
LES RACES DELS ANIMALS DE PASTURA
De la mateixa manera que les màquines de desbrossar són les eines del sistema mecànic, els herbívors domèstics són l'eina de Guardabosc i, és clar, de les seves qualitats i prestacions en depèn la major o menor capacitat i eficiència del sistema.
En aquest comunicat s'han explicat plantejaments, mancances, projectes i un inici de realitzacions, però no s'ha fet referència a les espècies animals ni molt menys encara a les seves races, que es reivindiquen com l'eina bàsica i imprescindible del sistema de gestió.
Aquesta categoria de recursos genètics és molt vulnerable als canvis, molt més que la biodiversitat silvestre i, malauradament, des dels inicis del desenvolupament industrial fins avui, i davant la mirada indiferent del conjunt de la societat, amb pagesos i ramaders, administracions públiques i comunitat científica a la primera fila, hem deixat extingir fins els últims exemplars de moltes de les races que ara serien les més eficients per a la funció de gestionar els boscos de l'entorn mediterrani, ja que eren el resultat d'una llarga adaptació a aquest entorn.
Aquest és un problema planetari i, malgrat els esforços de la FAO per alertar els estats i evitar la continuïtat de l'erosió genètica, massa sovint aquestes mancances encara són vistes com un resultat inevitable del progrés i com una pèrdua d'ordre sentimental, estètic i folklòric del tot assumibles.
Però no és pas així com cal percebre-ho ja que es tracta d'eficiència, d'adaptabilitat, de salut, de capacitat reproductiva, de suficiència alimentària, etc.
Es tracta doncs de viabilitat, i també de diversificació de producte i, per tant, de rendibilitat.
Encara que, per damunt de tot, es tracta de la protecció de recursos genètics pel futur, per la qual cosa es fa imprescindible una reflexió.
Tot i el procés de pèrdua, la península Ibèrica és encara una bona reserva de races domèstiques tradicionals, cosa que proporciona - una mica com en les espècies vegetals - l'oportunitat de trobar en un altre lloc allò que a zones més industrialitzades ja s'ha perdut.
En aquest punt, aprofitant la dimensió geogràfica i també la política del Congrés, creiem oportú exposar una realitat, que és una oportunitat i una riquesa si s'actua, i un desastre si no.
Els efectes previsibles del canvi climàtic aguditzaran els extrems de totes les constants meteorològiques i cal entendre que de manera gradual s'aniran dificultant més les condicions de vida dels animals al bosc, tant les de la pastura com la temperatura i el règim de pluges. Cal, doncs imaginar un futur proper en el qual les constants climàtiques siguin cada vegada més semblants a les que ara regeixen a moltes regions mediterrànies del Magrib.
I, de tot el nostre entorn geogràfic proper, és justament allà on es manté una enorme riquesa genètica en races domèstiques d'ases, de cavalls, de bovins, d'ovins i de caprins, i també de camells i d'aviram. I totes ben adaptades a condicions extremes de subsistència, tant en relació al clima com a la nutrició.
De fet, el Magrib i molt notablement el Marroc, constitueix una gran reserva genètica de la ramaderia extensiva necessària per al període climàtic enunciat i, si ara mateix ja en podéssim disposar les expectatives de gestió dels nostres boscos serien molt més favorables, especialment per les seves adaptacions qualitatives, però, també per les opcions quantitatives.
Una gran reserva genètica, però, ignorada i menystinguda. Uns recursos de gran valor que, cal tenir-ho en compte, tot i la pervivència de les societats tradicionals, ja han entrat en la mateixa dinàmica de substitució que va portar a moltes de les europees a la recessió o a l'extinció.
I és obvi que, si no s'adopten mesures de protecció, inexorablement, en pocs anys s'arribarà a la seva total extinció ja que als països del Magrib hi ha altres elements que agreugen les opcions de futur d'aquestes races. Vegem-les.
Hi ha una directriu de la Unió Europea prohibint la importació de remugants vius provinents del Magrib, justificada per qüestions de salut animal, doncs cap d'aquells països ha estat capaç d'emprendre campanyes eficaces d'eradicació de les malalties pròpies d'aquest grup d'espècies, i tampoc de l'aviram.
Europa coneix molt bé les dificultats i el cost d'eradicar aquestes malalties, i ha d'entendre que la gran atomització de la ramaderia familiar de les societats rurals tradicionals, presenta dificultats afegides per poder portar a terme plans nacionals de sanejament.
Cal, doncs, contemplar en una única perspectiva els dos problemes que amenacen la pervivència d'aquests valuosos recursos: un derivat del seu procés de substitució per races més productives, però menys adaptades a les condicions adverses; i l'altra la persistència del quadre de deficiència sanitària. Junts, fan preveure un futur no gaire llunyà en el qual, com a casa nostra en moltes races, restin pocs exemplars, però, a diferència dels països europeus, tots ells sense sanejar.
I aquest és un quadre previsiblement irreversible d'extinció que Europa, per experiència, per previsió de futur i per sentit de responsabilitat i d'interdependència, hauria d'evitar donant tot el suport necessari per mantenir vives aquelles valuoses races.
L'equip de recerca de Guardabosc el formen tècnics del Servei de Prevenció d'Incendis del Departament de Medi Ambient, i professors del Departament Ciència Animal i dels Aliments de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i de l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Vilanova i la Geltrú.
Ecoparatges
Francesc Ventura Sala
Setembre de 2005
Comunicació al congrés forestal català de 2007, a Tarragona
Aquesta comunicació es refereix als boscos de les comarques centrals i les del litoral catalanes, de manera especial a aquells que són molt vulnerables al foc, que tenen una baixa o nul·la rendibilitat econòmica, i que configuren un paisatge empobrit i uns paratges gairebé hostils i inaccessibles, a causa del seu progressiu abandó durant el darrer mig segle i de successius incendis.
LA NECESSITAT DE RECERCA
Cal convenir que tenim uns boscos problemàtics perquè la societat pot prescindir-ne com a recurs econòmic. de fet, el seu estat s'ha de veure com una més de les malalties cròniques pròpies de les societats riques, i és així com ho percep la ciutadania, sobretot els mesos d'estiu quan els mitjans de comunicació emeten contínuament o bé alertes per evitar els incendis, o bé els mateixos incendis.
un problema, sembla, irresoluble doncs fà dècades que aquesta tensió al voltant del foc forestal apareix gairebé com el primer protagonista estival.
Malauradament sembla que hi ha un estat d'ànim abastament compartit que considera els boscos mediterranis com a espais condemnats a, més tard o més d'hora, ser consumits pel foc.
Un indici d'aquest pensament es reflexa en la poca exigència a l'hora d'eliminar la brancada quan es tallen els arbres d'un bosc - cremat o no -, un fet molt generalitzat en el qual es pot llegir una actitud fatalment pessimista sobre el futur de l'espai, amb el raonament contaminat que com que també s'ha de tornar a cremar, no cal obligar a la costosa feina d'eliminar les restes de la tala.
Sempre, una vegada s'ha aconseguit apagar un incendi de certes dimensions i que ha mantingut el país en tensió durant uns dies, apareixen en els mitjans de comunicació alts responsables polítics manifestant que s'ha fet tot el que es podia fer, però que contra les forces de la natura, a vegades els humans hem de reconèixer la nostra impotència.
i és cert que veïns, voluntaris, bombers, i tothom qui ha participat directa o indirectament en l'extinció han fet tot el que han pogut. i la gran majoria d'ells molt mes, doncs han arriscat la seva salut i potser fins i tot la vida.
Però, alló que no és cert és que s'hagi fet tot el possible, perque, l'administració publica, com a responsable directe que, per llei, es de l'espai forestal no ha pres les mesures minimes de definir zones de baixa combustibilitat i tallafocs eficaços alla on convingui, de manera que fragmentin els continus forestals i evitin els grans incendis.
FOC FORESTAL: TOLERÀNCIA ZERO
Per enfrontar els problemes que han esdevingut cronics i que, mes que el resultat d'errors humans sembla que hagin passat a la categoria de ser obra del desti, o de deu - en aquest cas del dimoni, es clar - l'unica alternativa responsable es adoptar l'actitud de tolerancia zero, en aquest cas envers els focs forestals.
En els darrers temps han aparegut arguments nous de molt pes que reforcen l'exigencia de tolerancia zero cap el foc, derivats de l'acceleracio de l'escalfament de l'atmosfera i que obliguen inexcusablement a un canvi de perspectiva que ha de portar a adoptar noves estrategies antiincendi i a noves tecniques de gestio que siguin capaces de recuperar per a l'espai la condicio de patrimoni ambiental de primer ordre i la de recurs economic important.
El primer argument es la necessitat d'eradicar els grans focs forestals, per estalviar l'emanacio de gasos i particules que augmenten l'efecte hivernacle.
en paral·lel a aquest i de la mateixa naturalesa, un altre argument es la necessitat d'afavorir l'activitat benefactora que representa la vida vegetal per a l'atmosfera, que es tradueix en l'exigencia d'aconseguir i mantenir la major qualitat dels habitats forestals.
I, l'unic remei per eradicar els grans incendis es ben conegut: franges de baixa combustibilitat, tallafocs o com se'ls vulgui dir, que fragmentin els continus forestals de manera que un focus d'incendi no pugui afectar mai a mes d'unes poques centenes d'hectarees.
Els incendis son inevitables, pero, els grans incendis son evitables.
L'exigencia que hi hagi una tupida xarxa de feixes de baixa combustibilitat respon a diferents raons que, malgrat siguin abastament conegudes, cal insistir en elles i tenir-les presents ja que el greu deficit de tallafocs es un risc massa gran i inassumible, doncs constitueix una amenaça permanent a la vida i la salut de les persones, perjudica el medi ambiental, priva de contemplar el bosc com un recurs economic, i prepara el cami a possibles conflictes juridics de gran importancia institucional.
En aquesta comunicació, escrita en el marc del congrés forestal, estalviarem els aspectes de danys a les persones, als animals i a la vegetació, perquè són abastament coneguts, i només apuntarem breument els aspectes econòmics i els jurídics que la inexistència d'una xarxa de tallafocs pot generar.
L'amenaça del gran incendi és tan evident que no hi ha assegurances que vulguin cobrir el risc, amb la qual cosa és impensable que la propietat hi faci inversions de cap mena. de fet, amb molt poques excepcions, els propietaris de les finques forestals de l'àmbit mediterrani les consideren un patrimoni sentimental, però, econòmicament poc valuós i sense cap mena d'expectativa de rendibilitat.
Cal recordar que, a diferència d'altres llocs de l'estat espanyol, a catalunya la propietat de la gran major part dels boscos és de titularitat privada, o a algunes comarques de la comunitat de veïns, que afectes jurídics és el mateix.
També cal recordar que nombroses lleis vigents limiten molt - més que a cap altre bé privat - les activitats de la propietat, justificades totes en el principi que els boscos tenen una enorme importància mediambiental per al conjunt de la societat, la propera i la global.
És evident, doncs, que les responsabilitats de l'administració pública són inexcusables i que obliguen a l'existència de mesures tècniques que garanteixin la minimització territorial dels focs forestals, altrament podrien donar lloc a actuacions per part de la propietat exigint danys i perjudicis per la impossibilitat de rendibilitzar l'espai, i fins i tot la derogació d'algunes de les lleis que limiten els seus drets.
El problema per a tothom, administració responsable, propietat i societat, és que la definició de franges on es pugui deturar el foc, treballades amb mitjans mecànics, a banda de ser poc eficients doncs la biomassa es tritura però no s'elimina, resulten molt cars tant de fer com de mantenir i, donada la dimensió de l'espai forestal del país, impossibles de finançar ja que és una despesa sense retorn.
La gran superfície de l'àmbit forestal català impedeix cuidar els boscos com si fossin gairebé un jardí. Calen, doncs, nous sistemes.
RAMATS AL BOSC
Recuperant la reflexió inicial en què es posa l'accent en les noves exigències que el canvi climàtic suma als problemes crònics derivats d'una gestió forestal insuficient, apareix un tercer element, aquest del tot nou i de caràcter econòmic, derivat de la dedicació de terres agrícoles a la producció de biocombustible.
Aquesta activitat recent, a més de provocar un notable encariment de preus agrícoles i, per tan dels pinsos per a l'alimentació animal i dels productes ramaders, apunta a l'expectativa que les terres que durant les darreres dècades han estat considerades improductives - terrenys forestals inclosos - tornaran a ser vistes com productives, degut a la major pressió damunt l'espai conreable.
Tot apunta, doncs, a un major valor de la ramaderia que, tenint en compte que hi ha races d'algunes espècies domèstiques capaces d'alimentar-se de manera suficient amb la vegetació espontània del bosc mediterrani, obra expectatives noves per una política forestal que, rectificant criteris vigents durant dècades, propicií el retorn dels animals de pastura a l'espai forestal i els consideri com l'eina primera per a la seva gestió.
Estranyament, i en contraposició a tota la història de la cultura agrícola i ramadera, durant el darrer mig segle els animals de pastura no han estat considerats un element integrat a la gestió i l'explotació dels boscos mediterranis.
Aquest fet potser seria irrellevant si l'ecologia i l'economia forestal fossin satisfactòries, però, la realitat no és pas aquesta per la qual cosa, sobretot ara que les condicions econòmiques hi són favorables, cal plantejar el retorn de la ramaderia al bosc.
Algunes races de les especies bovina i caprina tenen unes qualitats i adaptacions que els atorguen la capacitat d'alimentar-se de la vegetació del bosc mediterrani, de manera que a més de poder assumir la funció d'eliminadors de la biomassa que fa possible el foc, generen proteïna animal a partir de vegetals que els humans no podem aprofitar.
No són competidors dels humans ja que no han de consumir ni cereals, ni lleguminoses, ni herba de prats conreables.
Estem parlant d'uns animals que mengen la totalitat de la biomassa, la mateixa biomassa que en l'estratègia actual té la consideració única de combustible; que la mengen "in situ" sense transport ni transformació; que aquest aliment no és apte per al consum humà; que aquesta vegetació no s'ha ni de conrear, ni de tractar, ni de recollir ni transportar; que els excrements ramaders no necessiten pla de residus, doncs els animals escampen els fems per on pasturen; i finalment, que el producte resultant és carn de primeríssima qualitat. etiqueta verda de la major exigència.
Per tant, els hem de reconèixer la condició d'animals de gran valor econòmic i ambiental i atorgar-los la major qualificació en tots els paràmetres de sostenibilitat i qualitat.
El problema major, però, és que a l'europa mediterrània han desaparegut gairebé totes les races bovines capaces d'alimentar-se exclusivament de la vegetació dels hàbitats forestals. i pel que fa el cabrum, els pocs pastors que hi ha tenen la percepció que en pocs anys també les races de cabrum de muntanya poden ser un record del passat, doncs en resten pocs ramats i pocs d'ells tenen bones expectatives, sigui pel canvi generacional sigui per la baixa rendibilitat econòmica.
I el problema menor és que no sabem encara quines són les estratègies de maneig del ramat més adients a cada hàbitat i a cada funció ambiental, doncs els sistemes tradicionals serveixen objectius prioritàris de productivitat, però els que ara es precisen han d'incorporar també els ambientals, tant en relació a l'eradicació del foc com a la protecció de la biodiversitat.
A més que la servitud i extrema dependència del pastor tradicional ara són inacceptables laboralment i calen nous sistemes de maneig per donar rendibilitat econòmica a les unitats de gestió.
Es troba a faltar una evolució dels sistemes de maneig tradicional cap a sistemes de maneig de més exigències, i aquesta és una mancança greu que ara ens cal superar, amb experimentació, amb recerca i tot incorporant els coneixements dels pastors tradicionals.
Vist amb perspectiva, es pot dir que la transició de l'economia agrícola i gairebé de subsistència cap a la societat industrial es va fer a base de sacsejades virulentes, oblidant valors que durant molts segles s'havien revelat capaços de generar una meravellosa biodiversitat en els animals domèstics i uns magnífics boscos allà on hi havia un model de gestió forestal establert, sigui per imposició d'una autoritat - cas dels boscos del monestir de poblet, perduts a causa de la desamortització de mendizabal, on per després d'una pluja de quantitat x una acurada normativa indicava quants dies havien de passar abans d'entrar a pasturar cada una de les diferents espècies animals -, sigui per consens entre veïns - cas dels boscos comunals dels pobles del pirineu.
Es pot observar que la tija més prometedora, ha estat protegida de la pastura
els canvis tecnològics i els culturals i socials provocats i propiciats per la industrialització varen anar marginalitzant la ramaderia del bosc mediterrani.
Però, aquells canvis no expliquen prou el perquè a les darreres dècades la ramaderia mai s'hagi contemplat com una eina que, modernitzada i adaptada a les noves necessitats, serveixi per a una gestió eficient i satisfactòria de l'àmbit forestal.
De fet, més que oblidada, la ramaderia ha estat menystinguda i, sovint, gairebé demonitzada. i la pastura amb cabrum, de manera apocalíptica.
Pot ser que la causa d'aquesta mancança es pugui trobar en fets que, mig segle enrera, uns objectius polítics d'ordre públic varen instrumentalitzar la política forestal.
El 10 de juny de 1957 va aparèixer en el boe la ley forestal que, justificant-se en aconseguir per a espanya la condició de potència forestal, va foragitar abruptament els ramats de boví i cabrum - amb especial virulència a aquesta darrera espècie - de "los montes del estado".
L'objectiu manifestat per la llei, que era a llarg termini és clar, no s'han aconseguit, però, allò que si es va aconseguir de manera fulminant fou situar fora la llei a molts milers de famílies del món rural de zones de muntanya posseïdores de ramats de cabres, provocant una situació traumàtica insostenible que va actuar com a detonant d'una onada migratòria de grans dimensions protagonitzada per una societat rural, considerada pel poder polític de l'època com a històricament molt conflictiva i que, demogràficament, s'havia recuperat després del trauma de la guerra 1936-1939.
Aleshores es va fer néixer el mite - que ha durat fins els nostres dies - de la cabra destructora del bosc, una falàcia que els responsables d'implementar els plans de reforestació varen haver de fonamentar amb criteris falsos, però construïts amb llenguatge científic.
És cert que el cabrum menja àvidament la pell dels pins joves i que els mata. també que menja àvidament la fulla i la pell d'alzines, aladerns, ullastres, llentiscles, etc., però, aquestes espècies rebroten i el pi no.
Però, també és cert que els pastors tradicionals coneixen sistemes per evitar que el ramat mengi les plantes dels horts i els jardins per on els animals transiten.
Aquells fets, que varen succeir sobretot a Andalusia i amb més o menys intensitat d'aplicació en unes províncies que a altres, es poden prestar a interpretacions diferents, doncs no han estat gens estudiats, però, el cert és que sense l'actuació poble per poble dels guardia jurados armats amb carabines del calibre 22, aquella política forestal no s'hauria pogut realitzar. I la seva a memòria, dramàtica i mai reconeguda, és encara ben viva entre nosaltres.
Aquesta comunicació expressa idees i exigències, però, sobretot expressa el convenciment que la ramaderia és l'estratègia - l'única - capaç de portar solució a tots els problemes actuals del medi forestal, i de conservar i rendibilitzar les oportunitats que conté com a patrimoni i com a recurs.
Un convenciment profund que es fonamenta en els resultats del treball de recerca que sota el títol Projecte Guardabosc, la ramaderia al servei de la biodiversitat, l'economia i el paisatge, Ecoparatges realitza a l'entorn del Castell de Subirats, amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge, del Consell Comarcal de l'Alt Penedès, de l'Ajuntament de Subirats, de la Federació d'ADFs, de la Fundació Territori i Paisatge, del Gremi d'Arids de Catalunya, així com dels propietaris forestals i dels veïns de la zona.
ECOPARATGES
FRANCESC VENTURA SALA
MEMÒRIA DE L'EXPERIÈNCIA DE PASTURA DE MAIG DE 2006 A MARÇ DE 2007
ANTECEDENTS
El Projecte Guardabosc és una iniciativa que l'any 2003 Ecoparatges va presentar al Conseller del Departament de Medi Ambient i Habitatge, al Servei de Prevenció d'Incendis del mateix departament, a la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal de l'Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, i la Facultat de Veterinària de la UAB.
El 2005, la Comunitat de Treball dels Pirineus va convidar Ecoparatges a fer una aportació al Congrés sobre el Futur de les Regions de Muntanya de la Unió Europea que va tenir lloc a Barcelona el setembre del mateix any. L'associació va presentar-hi el text que conté la base teòrica del projecte, que fou acceptat com una de les disset comunicacions oficials del congrés.
Des del seu inici Ecoparatges ha estat reunint informació i experiències a prop de pastors de ramats de cabrall, oví, vacu i equí en zones de muntanya, i estudiant els condicionants socials, econòmics i financers que han de fer viable l'estratègia com a sistema de gestió forestal aplicable a grans espais.
La primera experiència pràctica de pastura es va fer amb cabres i cavalls la tardor de 2004, durant dues setmanes. va tenir lloc a la finca font galí, municipi de piera i es va realitzar gràcies a un ajut que la Fundació Territori i Paisatge va atorgar a petició de la Federació d'ADFs. El Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la Facultat de Veterinària de la UAB va fer-ne el seguiment i va publicar els resultats la primavera de 2005.
El desembre de 2005, la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge va atorgar un ajut de 30.000 eu. a Ecoparatges per realitzar experiències pilot de pastura.
Gràcies a aquest ajut, i també als rebuts del Consell Comarcal de l'Alt Penedès, de l'Ajuntament de Subirats i del Gremi d'Àrids de Catalunya, a la col·laboració de la parròquia i del castell de Subirats, de la federació d'ADFs i a l'assessorament prestat per professors dels departaments de Biologia Vegetal i de Zoologia de la UB, i de l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Vilanova i la Geltrú, a partir de maig de 2006 amb l'entrada d'animals - setanta cinc cabrits i dues someres - a la finca forestal propietat de la família Olivé Batllori, cedida per aquesta com a zona d'experimentació, s'han desenvolupat quatre línies de treball, teòrics i experimentals, amb l'objectiu de dissenyar i provar un "sistema ramader" nou que, una vegada desenvolupat fins a tenir la dimensió adequada, reuneixi les condicions per ser una eina eficaç i viable per a la gestió dels hàbitats forestals mediterranis.
Enunciats generals del projecte guardabosc, una vegada integrades les experiències de pastura de 2006
- Subministrant-los només aigua, els animals de l'espècie cabrum poden viure i créixer alimentant-se exclusivament de pasturar les espècies vegetals que conformen els hàbitats forestals mediterranis, i convertir en adob la totalitat de la seva biomassa combustible, raó per la qual, l'expressió recurrent" els boscos s'han de netejar" es pot canviar a "Els boscos s'han de pasturar".
- L'efecte de la pastura de cabrum en la vegetació és beneficiosa per aquesta, d'una banda perquè, com una poda, renova el seu creixent; i de l'altra, perquè, redueix la seva vulnerabilitat enfront el foc.
Només l'estepa i el pi en resulten perjudicats. per preservar l'estepa, es deixen espais sense pasturar, i per preservar els pins s'utilitza un líquid disuassor de la pastura que protegeix l'arbre de manera eficaç. - Ecoparatges ha enfocat el projecte guardabosc a definir, dissenyar i experimentar un sistema ramader innovador, adoptant elements propis de la ramaderia tradicional avui en desús, i adaptant-los a les noves necessitats, sobretot les de caràcter ambiental.
- Només a catalunya hi ha més de 100.000 ha. de superfície forestal que acumulen biomassa i necromassa amb un alt risc d'incendi, i que haurien de ser pasturades. en conseqüència, les espècies arbustives i arbòries del bosc mediterrani, a més de ser un patrimoni biològic i ambiental de primer ordre són, potencialment, un recurs econòmic capaç de generar un subsector del cabrum amb característiques pròpies, de tanta dimensió i tan diferenciat de tots els altres sectors ramaders que, també potencialment, s'ha de veure com un sector ramader nou.
- L'espècie caprina, de totes les que conformen la nostra ramaderia és l'única amb un règim alimentari que no competeix amb el dels humans. totes les altres s'alimenten de cereals, lleguminoses i/o bé herba de prat, un espai que podria ser conreat amb destí a l'alimentació humana.
Per contra, el menjar preferit pel cabrall és la vegetació silvestre pròpia de la màquia mediterrània, formada per espècies incomestibles pels humans i que creixen de manera espontània en sòl no conreable. aquest caràcter tan especial, reforçat per la funció que guardabosc li atribueix i per la qualitat comparativa en referents de salut de la seva carn, fan que la ramaderia de cabrall mereixi la més alta qualificació i estima en paràmetres de sostenibilitat i en els de sanitat, seguretat i autosuficiència alimentàries. - Per a què el sistema guardabosc es pugui implantar a tot l'espai forestal on sigui necessari reduir la biomassa cal la seva major autonomia financera i, per tan, un objectiu prioritari de la recerca és aconseguir que el menor nombre de pastors puguin manejar el major nombre d'animals, cara la la seva major rendibilitat.
- Ecoparatges proposa que, amb excepcions justificades i amb major o menor intensitat, la totalitat de l'espai forestal que pateix un elevat risc d'incendi sigui pasturat.
I, entenent que tot i l'augment dels mitjans emprats fins avui i la millora de l'eficàcia per combatre el foc, el creixent natural de la vegetació provoca any rera any una major vulnerabilitat del conjunt de l'espai forestal, ha orientat el projecte guardabosc a que el sistema ramader serveixi de manera prioritària per realitzar una xarxa de tallafocs destinats a erradicar els grans incendis.
LES QUATRE LÍNIES DE TREBALL DE 2006
A. EXPERIÈNCIES DE PASTURA
B. PROSPECTIVA DEL PAISATGE FORESTAL
C. ELS ELEMENTS DEL "SISTEMA" GUARDABOSC
A. EXPERIÈNCIES DE PASTURA
- Què fer i amb quin tipus d'animals
- Què menja el cabrum, què no menja, preferències i l'ordre d'aquestes, i estacionalitats
- La resposta de la vegetació a la pastura
- Els efectes del ramat en el sòl
- Acceptació social i institucional de l'activitat
1.QUÈ FER I AMB QUIN TIPUS D'ANIMALS
Una de les feines empreses per ecoparatges, encaminades a orientar els objectius de la recerca del projecte guardabosc, han estat observar espais pasturats per espècies d'animals diferents, conèixer els pastors i els seus ramats.
I el més evident és que en aquells indrets de muntanya on es manté viva la ramaderia extensiva, els incendis continuen sent una amenaça persistent, ja que els animals mengen, només, parts de les plantes preferides, i tota la resta continua sent material inflamable .
No cal pas dubtar que l'efecte d'aquesta pastura és positiu, doncs comporta una disminució de la massa inflamable i, per tant de l'alçada de les flames i la intensitat de l'incendi, però també ho és que aquesta estratègia - que en podríem dir "clàssica" - s'ha de considerar insuficient.
Així, el projecte guardabosc es marca l'exigència de que la pastura "construeixi" tallafocs que impedeixin o dificultin el pas de les flames i, amb aquesta perspectiva, l'objectiu central ha estat determinar quin és animal més eficient per aconseguir-ho.
L'observació de ramats de pastura extensiva i els seus efectes en diferents geografies i amb diferents espècies animals assenyala amb persistència aclaparadora que el cabrum é l'espècie més eficient com a menjadora de la vegetació que conforma els hàbitats forestals mediterranis. i, a més, l'única amb la qual el sistema ramader que guardabosc proposa pot adquirir un desenvolupament amb la dimensió suficient per atendre les necessitats de pastura que presenta l'espai forestal.
Confinat en una pleta, el cabrall menja la totalitat de les fulles i l'escorça de totes les espècies arbòries i les arbustives, incloses les conegudes com a tòxiques. ignora, però, gairebé totes les herbàcies, sobretot les gramínies.
paisatge després de la primera pastura
A aquesta qualitat, el cabrall hi afegeix un molt baix impacte damunt el sòl, la seva extraordinària capacitat de transitar amb facilitat per qualsevol indret i el seu baix consum d'aigua.
A més, en el cas d'haver-se d'evacuar algun animal amb problemes de mobilitat, el seu pés relatiu no comportaria problemes insalvables.
Per tancar aquesta justificació sobre l'elecció de l’espècie, direm que els cavalls, ases i ovelles no són menjadores de la majoria de les espècies vegetals que conformen el matollar mediterrani, i que l'efecte de la seva pastura és molt més de trepig que no pas d'ingesta ja que s'alimenten de l'estrat herbaci i per arribar-hi deterioren les tiges del matollar.
per aconseguir una defoliació intensa cal una pressió ramadera perjudicial per a l'estat del sòl, a banda que no cobreix les seves necessitats alimentàries.
L'experiència del projecte amb ases i ovelles com a menjadores de l'estrat herbaci, ha portat a considerar aquestes espècies com a complements importants de l'acció del cabrall, però no pas com a protagonistes primers, ja que l'estrat herbaci constitueix una part molt petita del conjunt de la biomassa.
En els hàbitats amb un estrat arbori dens l'estrat herbaci acostuma a ser més important, i exigeix que el ramat que els pasturi tingui una proporció major de menjadors d'aquestes espècies. és a dir més ases i ovelles i menys cabres que en els hàbitats no arbrats.
No s´ha experimentat amb cavalls ni amb vaques per entendre que no aportarien res als objectius de la recerca. els cavalls, com els ases, mengen el bruc, l'alzina i el roure, però, ben poc les altres espècies. A galícia pasturen en règim extensiu i pràcticament en llibertat uns 20.000 ponis del tronc racial celta que han fet evolucionar la coberta vegetal a un tupid tapís de bruc.
El boví s'ha desestimat per dues raons. la primera és la insalvable dificultat de trobar animals de les races tradicionals, capaces d'alimentar-se de matollar. les encreuades productores de carn i llet no són eficients. la segona condició que manca és l'exigència de tenir un pes baix que faciliti la seva evacuació en cas d'accident o malaltia.
La raça de les alberes reuneix les dues condicions, però, n'hi ha poques i ja tenen el seu espai. a banda que ja és objecte d'estudis en el mateix sentit que el present projecte, cosa que ha fet desistir experimentar amb elles.
Al marroc, totes les nombroses variants de la raça bruna de l'atlas serien molt adequades, però, malauradament, a causa del dèficit de polítiques de sanejament animal l'entrada de remugants africans a la unió europea està prohibida.
Així, el cabrall és espècie escollida pel projecte per menjar el matollar, mentre els ases de talla petita sòn la complementària, destinada a pasturar l'estrat herbaci, escollits per la seva capacitat per transitar per indrets difícils i pel seu baix consum d'aigua.
2.QUÈ MENJA EL CABRALL, QUÈ NO MENJA, PREFERÈNCIES I L'ORDRE D'AQUESTES, I ESTACIONALITATS
El cabrall menja la totalitat de les fulles i l'escorça de totes les espècies arbustives i arbòries que poblen l'entorn forestal mediterrani, sense excepció. a l'hivern, també les classificades com a altament tòxiques de la família de les timeleàcies: el tintorell, la bufalaga i el senet de pagesos.
I, excepte la jonça, pràcticament ni proven les herbàcies, feina que el sistema guardabosc deixa als ases i ovelles.
L'ordre de preferències és: l'escorça i la fulla d'ullastre i d'aladerns, la fulla de roure, d'alzina, d'arboç, l'escorça de pi jove, la fulla de garriga, de càdec, de romaní, de llentiscle, d'estepa, de pi, d'argelaga i de bruc.
Una vegada esgotada la fulla, mengen també l'escorça de totes les espècies, lliurant-se només la part endurida i estriada del roure.
Aquest ordre respon a una observació general de com s'esgota cada espècie dins la pleta, però, els animals combinen contínuament diferents espècies, cal suposar que ho fan en funció de la composició i de la proporció volumètrica de cada espècie vegetal dins la pleta.
Com que aquestes variables són molt pocs homogènies, s'està realitzant una observació detallada i quantificada d'aquestes combinacions, per arribar a un coneixement que ajudi a proporcionals als animals la millor dieta possible.
Pel que fa les estacionalitats, durant l'estiu i la tardor no mengen romaní, i durant octubre, novembre i desembre deixen de menjar llentiscle. i a l'hivern mengen l'escorça de les timeleàcies.
Per a l'estratègia del sistema guardabosc, el coneixement de les preferències i les estacionalitats té tres aplicacions pràctiques diferents i molt importants:
Una és per protegir aquells exemplars d'arbres i d'arbusts que es volen preservar per conformar un paisatge forestal de qualitat. aquí les preferències donen la informació necessària per actuar preventivament segons la intensitat de la pastura, protegint-les.
Una altra és per guiar el trànsit del ramat i definir la feixa segons l'època de l'any. posem com exemple la necessitat, durant octubre, novembre i desembre, d'evitar el pas per un entorn on el llentiscle sigui important, ja que en resultaria un tallafoc poc eficaç.
I un tercer interès és per poder fer el càlcul de la superfície per cap de bestiar i dia de cada pleta, segons la composició de cada hàbitat a pasturar, doncs les preferències no són pas capricioses, sinó que representen capacitats i idoneïtats nutricionals que els animals coneixen de manera instintiva.
La pastura té lloc a una petita vall denominada el torrent de subirats, situada en un entorn que ha patit diferents incendis virulents, el darrer l'any 1994, que l'han deixat pràcticament sense estrat arbori, només alguns pins, roures i alzines, solitaris i aïllats.
De manera que el ramat no ha pasturat mai un entorn arbrat, sinó en hàbitats de matollar de solana i d'obaga, amb una orografia que en algun indret presenta fortes pendents.
3.LA RESPOSTA DE LA VEGETACIÓ A LA PASTURA
Tancant els animals dins la pleta, el pastor pot modular, mitjançant el temps de permanència, la pressió que fa el ramat damunt la vegetació, fins el límit d'aconseguir la definició d'un tallafoc enèrgic, esgotant absolutament la totalitat de la massa foliar i bona part de l'escorça.
Després d'una pastura exhaustiva, excepte el pi i l'estepa, que només es reprodueixen per llavor, totes les altres espècies que conformen els hàbitats de l'entorn forestal mediterrani rebroten, immediatament durant la primavera, l'estiu i la tardor, i si és hivern, esperen l'augment de les temperatures.
Després de la pastura, el tallafoc anirà perdent seguretat a mida que el creixent de la vegetació vagi generant més biomassa i, per tant més combustible.
Així, per mantenir l'eficàcia com a tallafoc de les feixes, cal que el ramat les pasturi cada vegada que la biomassa arribi a tenir un cert volum, i això, a la primavera, l'estiu i començament de tardor ha de ser força sovint, cosa que resta "productivitat" al sistema com a generador de tallafocs.
L'objectiu de mantenir tallafocs eficaços i el més durables millor - fins i tot durant l'època de creixent vegetal més vigorós - és, doncs, molt important i, en aquest sentit, el projecte s'ha plantejat estratègies de pastura específiques encaminades a canviar l'estructura de la vegetació, per restar-li combustibilitat. aquest objectiu s'explica en l'apartat b. sota el títol: prospectiva del paisatge forestal.
4.ELS EFECTES DEL RAMAT EN EL SÒL
Aquest objectiu de l'experiència apareix com el que marca límits, tant en relació a les estratègies de maneig del ramat com a la intensitat de la pastura.
De fet estem davant la qüestió determinant: si l'efecte de la pastura damunt el sòl és la seva desertificació, el sistema no es pot pas donar per bo, encara que sigui només a les feixes de tallafocs.
L'experiència del projecte ha fet evident que no és pas el trepig produit durant la pastura en sentit estricte allò que pot ocasionar un impacte en el sòl inasumible, sinó el produit pel trànsit del ramat, des del tancat on passa la nit fins l'espai de pastura.
S'ha comprovat que quan el desplaçament del ramat des del lloc d'estabulació fins el de pastura pot fer-se seguint les corbes de nivell del terreny, l'efecte erosionant és relativament lleu.
Però quan s'ha de fer seguint la direcció de la pendent el resultat és inasumible, ja que el ramat es desplaça en fila i no pas disseminat, provocant l'aparició de "camins" longitudinals que eliminen la coberta vegetal i obren la porta a processos d'erosió.
Guardabosc valora com a assumible i sense risc el trepig ocasionat per la pastura, però, evita absolutament un sistema de maneig que comporta el trànsit diari des de l'estable al lloc de pastura, fins i tot quan es faci en el mateix sentit de les corbes de nivell.
L'experimentació del projecte ha portat adoptar un sistema innovador, desestimant l'estratègia de maneig tradicional basada en l'existència d'un tancat estable on el ramat passa la nit, i es conduit diàriament cap a la zona que es pastura.
paisatge després de la primera pastura
L'estratègia del sistema guardabosc consisteix a mantenir el ramat dins una pleta nòmada, dia i nit, i fent-la avançar cada dia perquè els animals tinguin vegetació nova, mentre van configurant una feixa tallafoc.
El sistema s'explica en l'apartat c.
5.ACCEPTACIÓ SOCIAL I INSTITUCIONAL DE L'ACTIVITAT
Aquest aspecte del desenvolupament del projecte és de la mateixa importància que els de caràcter tècnic i els econòmics, doncs una activitat d'aquesta naturalesa seria inviable sense la comprensió i l'estima de la població veïna i els eventuals visitants, doncs l'espai que més necessita ser pasturat és justament la muntanya de la regió més poblada i més transitada del país.
El ramat del projecte guardabosc ha esdevingut un lloc de visita, molt freqüentat, sobretot els caps de setmana i festius, malgrat que excepte una noticia apareguda una sola vegada a la premsa comarcal, no s'ha buscat la seva divulgació.
En aquestes visites es constaten dos tipus d'interès ben diferents.
- un és el que desperten els animals, de caràcter sensorial i emotiu.- l'altra és una alta identificació amb els objectius del projecte guardabosc, que ha portat a constatar que d'una manera molt accentuada, les estratègies antiincendi vigents basades en actuacions pròpies del sistema industrial no mereixen la confiança de la ciutadania. i que, per contra, l'estratègia de la pastura si que la mereix.
En resum, les opinions recollides reforcen el criteri del projecte guardabosc en el sentit que l'estratègia apagafocs hauria de ser la complementària de la ramadera.
A banda de les visites, l'activitat de pastura es realitza a tocar d'una residència per a persones amb greus problemes físics i psíquics. i tant elles com els seus cuidadors volen la continuïtat de l'activitat i que el ramat es mantingui a prop.
Sovint, alguns animals entren al patí exterior de l'establiment i sempre són molt ben rebuts.
Una altra vessant són les complicitats que, en forma de suport o d'ajuts de diferent ordre i magnitud, el projecte guardabosc ha rebut i rep d'institucions i entitats comarcals i supracomarcals: del consell comarcal de l'alt penedès, de l'ajuntament, el castell, la residència, la parròquia i el patronat de turisme de subirats, del gremi d'àrids de catalunya, de la confraria del cava, de la d.o. penedès, de l'institut del cava i de pimecava.
Totes elles entenen la importància del projecte i totes n'esperen coses positives.
B. PROSPECTIVA DEL PAISATGE FORESTAL : LA DEVESA
La inseguretat que generen, d'una banda la gran dimensió de l'espai forestal i d'altra l'alt risc d'incendi i el mateix foc, no han ajudat gens a plantejar-se el repte de definir una prospectiva, òptima i possible, de la biodiversitat i el paisatge de les serralades litoral i prelitoral.
L'explicació pot ser que, si els únics elements de canvi en la vegetació de l'espai forestal són, d'una banda el seu creixent natural i de l'altre el foc, elaborar una prospectiva és una activitat gratuïta.
Però, quan a l'espai forestal s'hi introdueix a voluntat un element capaç de transformar es fa del tot imprescindible emprendre un exercici de prospectiva, doncs0, si sabem quin bosc volem, podem manejar el ramat amb objectius predeterminats.
Cal recordar que durant dècades s'ha estudiat de manera exhaustiva la resposta de la vegetació al foc. però el foc ve quan vol, és difícil d'apagar i impossible de modular.
Per contra, el ramat es pot controlar i modular, tan la intensitat de la pastura com la seva estacionalitat, permetent fer evolucionar l'estructura actual de la vegetació cap a aquells paràmetres que es considerin més favorables cara la protecció enfront el foc, cara la preservació de la biodiversitat i cara la generació d'un paisatge de qualitat.
Per això ens cal definir quin bosc volem per a aquells espais on entri el ramat.
A totes les zones que ja han patit la devastació del foc, l'estructura actual de la vegetació és formada per un estrat herbaci baix i poc dens, per un matollar en general molt dens que pot tenir més d'un metre d'alçada, i dels exemplars d'espècies arbòries que creixen dispersos, i sovint confosos amb el matollar, ja que la successió d'incendis no els ha permès desenvolupar-se.
Aquesta estructura és enormement propícia als incendis, per la qual cosa cal orientar la pastura a afavorir la generació d'una altra que, tot mantenint la biodiversitat i millorant el paisatge, no doni ales al foc.
paisatge després de la primera pastura
La prospectiva de l'espai forestal que guardabosc persegueix per a les feixes amb funció de tallafoc és el paisatge de devesa.
Una estructura de devesa, formada per un prat baix i dens amb les mateixes espècies herbàcies i arbustives actuals, i un estrat alt i dispers format per les arbòries i aquells exemplars d'arbustives - com el llentiscle, l'arboç i el ginebró o el càdec - que posseeixen una arrelada de grans dimensions, però que en la seva llarga vida mai no han pogut expressar-se en alçada, abans perquè es destinaven a fer fogots i els darrers 40 anys, perquè han cremat "in situ".
A tot l'àmbit de les serralades mediterrànies que han patit la devastació del foc, la regeneració espontànea les ha poblat amb totes les espècies pròpies de l'hàbitat, també les arbòries. així, la densitat de roures, alzines, arbossos, aladerns i ullastres és elevada. i també, fins i tot a les solanes més eixutes la densitat de càdecs o ginebrons i llentiscles amb una gran arrelada configuren un paisatge que, si es protegeix del foc i es permet que aquestes espècies es desenvolupin, el resultant serà molt satisfactori des de totes les exigències.
A les serralades mediterrànies l'estratègia de, amb justificacions econòmiques, donar al pi el tractament de espècie protegida ha estat un fracàs absolut, amb les pernicioses conseqüències tan abastament conegudes. no ha servir per treure rendibilitat a l'espai forestal, va ser l'argument per foratgitar els ramats de cabrum i, finalment, configura uns hàbitats i un paisatge llastimosament empobrit i molt vulnerable als incendis.
La prospectiva adoptada pel projecte guardabosc és un paisatge nou, de gran bellesa, amb la mateixa i rica diversitat biològica que l'actual resultant de l'encendi, molt més protegible del foc, fàcilment pasturable i des de l'expectativa forestal, encara que sigui a llarg termini, amb un valor econòmic considerablent força més elevat que els actuals pinassars de pi blanc.
L'estratègia de pastura per aconseguir la devesa consisteix a provocar el creixement de tiges noves de totes les espècies arbustives, sobretot de garric, llentiscle, bruc i romaní, per afavorir la major ocupació del sòl per part d'aquestes, en detriment de les gramínies, que a l'estiu són fàcilment inflamables.
Per aconseguir-ho cal que la pastura esgoti absolutament el matollar, fins a menjar-ne l'escorça per provocar el necrossament de les seves tiges.
A continuació, la pastura de l'estrat herbaci - encomanada als ases - facilita que la llum i la calor del sol i la humitat impactin directament damunt la superfície del sòl, estimulant així les arrels més perifèriques del matollar, que emergeixen per formar tiges noves.
L'espècie ovina pot pasturar l'herba, però presenta l'inconvenient de caràcter estètic d'omplir de flocs de llana les tiges de les feixes pasturades.
Tot i això, el projecte preveu provar-ho amb la raça ovina coneguda com maellana, que té molt poc gruix de llana. aquesta raça, en recessió des de fa ja més d'un segle, molt probablement havia estat la pròpia de la catalunya mediterrània, però avui només en resten uns pocs ramats a la franja.
C. EL SISTEMA GUARDABOSC I ELS SEUS ELEMENTS
Ecoparatges ha trobat solucions als reptes del projecte guardabosc en elements emprats per la ramaderia tradicional avui caiguts en desús, bé sigui degut a l'aparició de sistemes més fàcils d'aplicar bé sigui per canvis de tendències del mercat.
El sistema dissenyat i experimentat amb èxit consisteix en una estratègia de maneig del ramat en la que es renuncia al lloc de tancament estable emprat normalment pels ramaders i s'adopta un sistema de tancament itinerant, al qual s'ha donat el nom de pleta nòmada, que es fa avançar cada dia l'espai suficient per què els animals reclosos puguin disposar de vegetació nova, suficient per a la seva alimentació.
En aquest sistema, una part dels animals estan dia i nit dins la pleta, mentre la resta pastura al seu voltant durant el dia, i a la nit entra a la pleta.
Amb aquesta forma de maneig s'aconsegueixen tres objectius : el primer és la definició de tallafocs intensos en la feixa definida per la pleta. el segon és la pastura extensiva en forma d'aureola al voltant de la pleta que fan els animals que passen el dia fora. i el tercer objectiu és que aquest sistema fa possible el maneig d'un nombre de caps de bestiar elevat, doncs els animals tancats en la pleta actuen de referent per als que pasturen fora que, gràcies al seu caràcter marcadament gregari, no es dispersen sinó que es mantenen en un únic ramat.
El paisatge generat en aquest espai pasturat extensivament fora els límits de la pleta no és pas el mateix que el de devesa de prat ras generat a l'interior, doncs la pressió del ramat és molt menor raó per la qual conserva els mateixos estrats herbaci i arbustiu actuals, però, amb menys densitat de biomassa, i un estrat d'alçada superior format per les espècies arbòries i pels exemplars d'arbustives protegits de la pastura.
Els elements bàsics del sistema guardabosc són tres:
- Els andàs, per bastir la pleta nòmada
- El líquid dissuasor, per protegir de la pastura els arbres i alguns arbustos i generar la devesa
- El crestó, el mascle de cabrum emmasculat
1. ELS ANDÀS, PER BASTIR LA PLETA NÒMADA
Per aconseguir una pastura exhaustiva de la que en resulti un tallafoc eficient cal confinar els animals en un tancat. És a dir, en una pleta que, per definir feixes de tallafocs, ha de ser canviada continuament de lloc.Així, la pleta nómada és el sistema de confinament del ramat adoptat per guardabosc.
Fins fa pocs anys, a les pastures de l'alt pirineu, per afemar els prats els ramats d'ovelles es tancaven en pletes bastides amb andàs, que són estructures de fusta de quatre o cinc metres de llargada i un metre d'alçada, formades per tres muntants longitudinals entravessats per rodons verticals.
La pleta formada per andàs era una infraestructura que cada dia s'assentava en un lloc diferent, allà on convenia adobar la terra.
Aquesta tecnologia tradicional va ser substituïda pels tancats elèctrics, molt més fàcils de transportar i instal·lar, i avui no l'utilitza ningú.
Guardabosc ha recuperat els andàs ja que és el sistema que permet confinar el cabrum en qualsevol indret, fa fàcil canviar la pleta d'ubicació i serveix plenament la necessitat de definir tallafocs i la de servir de referent als animals que pasturen fora la pleta.
De fet, doncs, el sistema guardabosc empra un sistema tradicional utilitzat per tancar ovelles en un sistema per tancar cabres.
Al pirineu, avui encara, els ramats de cabres pasturen lliures per la muntanya, dia i nit, gràcies a que el seu caràcter fa que adoptin un entorn com el seu, on s'hi mantenen sense maneig ni per part del pastor ni tampoc de gós.
Perquè l'andà serveixi al sistema guardabosc s'han fet dues adaptaciona: una és la llargada dels andàs, de quatre metres a dos. l'altra el material, de fusta a ferro.
Els prats de l'alta muntanya tenen un relleu suau i les pletes es bastien damunt herba ja pasturada, dues condicions que permetien que els andàs fossin tan llargs.
Per a guardabosc els andàs s'han reduït de mida de quatre a dos metres, d'una banda, perquè s'adapten millor al relleu més accidentat i rocallós de les serralades marítimes, i també perquè faciliten la seva col·locació damunt el terreny poblat de matollar dens.
Per ser eficaç, la tanca per a cabrum ha de presentar una rigidesa total davant el joc que els animals fan amb les banyes, ja que si la malla presenta flexibilitat els animals poden quedar-hi atrapats i fer-se mal.
Aquesta exigència, junt amb el caràcter itinerant que ha de tenir la pleta, han portat a dissenyar i experimentar un tipus d'andà de dos metres de llargada i un metre vint d'alçada, en forma de reixa de rodó de ferro de 4 mm. de diàmetre, amb una trama de 5 x 20 cm. i un pes de 9 quilos.
Aquests andàs, com els tradicionals, es col·loquen sense ancoratges, i faciliten bastir pletes segures a qualsevol indret, per accidentat que sigui, amb un cost de material i de treball en el canvi d'ubicació assumibles.
2. EL LÍQUID DISSUASOR, PER PROTEGIR DE LA PASTURA ELS ARBRES I ALGUNS ARBUSTOS I GENERAR LA DEVESA
Un altre element del sistema guardabosc és un líquid amb el qual, abans del pas del ramat, es ruixen els arbres i els exemplars notables d'arbusts, per protegir-los de la pastura i generar el paisatge de devesa.
Per resguardar els horts, les vinyes o els jardins del pas del ramat, la cultura ramadera tradicional utilitzava una dissolució feta amb aigua i excrements de gos.
El projecte ha canviat el producte bàsic a fems d'equí, que manté de manera satisfactòria l'eficàcia protectora i evita tots els efectes colaterals, desagradables i gens higiènics.
Per a la funció de protegir vegetals de la pastura al mercat no hi ha cap producte, i disposar d'aquest dissuasor, eficaç, barat i còmode d'aspergir, és imprescindible per poder generar la devesa.
Per tant, tot i la seva simplicitat, se'l considera un dels tres elements centrals del sistema guardabosc.
3. EL CRESTÓ, EL MASCLE DE CABRUM EMMASCULAT
ECOLOGIA, ETOLOGIA I ECONOMIA
I el tercer element recuperat de la ramaderia tradicional és el crestó, el mascle de cabrum emasculat, l'animal emblemàtic sense el qual seria molt dificultós realitzar tallafocs d'alta eficiència.
Entès que l'espècie ramadera ideal per menjar matollar és el cabrum, el projecte va apostar a què, dins l'espècie, sigui el crestó el tipus d'animal escollit, degut a que ofereix un conjunt de condicions especials que, amb diferència, el configuren com el més adequat d'entre qualsevol altre tipus d'animal.
Les aptituds i condicions del crestó s'adapten absolutament a les exigències, oportunitats i dificultats que presenta l'actual composició i estructura del matollar que, gairebé arreu encara que en hàbitats ben diferents, manté una alta densitat i impenetrabilitat, en geografies sovint de difícil accés i trànsit i, a moltes èpoques de l'any amb una relativa capacitat nutricional.
L'adopció del crestó per part del projecte guardabosc mereix una justificació exhaustiva ja que, de fet, es constitueix com l'element que fa possible la definició de tallafocs enèrgics.
De fet, al moment actual després de vuit mesos d'experimentació amb crestons la conclusió és que només amb el seu ajut podem escometre, a l'escala que la dimensió i l'estat dels boscos ho requereixen, una gestió de la muntanya mediterrània satisfactòria. cal argumentar-ho.
Diem que és el crestó el tipus d'animal imprescindible, però, cal entendre que una femella de cabrum privada de la reproducció ofereix les mateixes condicions, ja que són les servituds, les exigències i la vulnerabilitat de tots els processos propis de la maternitat allò que, dins l'espècie caprina, han fet decidir a favor del crestó.
La primera limitació de les femelles és la vulnerabilitat de la pell de les mamelles durant l'època d'alletament dels cabrits, ja allò que s'espera de la pastura és que mengi el matollar en tota la seva dimensió espacial, i no pas com es veuen obligades les mares a fer-ho en la perifèria, evitant els trànsits massa difícils per estalviar ferides.
Un dels caràcters bàsics més estimats de les races de cabra de muntanya és justament que el braguer, una vegada desmamada la cria, es redueixi el màxim fins el proper part.
El boc - el mascle de cabrum enter - com a menjador de matollar és igualment efectiu, però, desprèn una fortíssima ferum que impregna la seva carn i la fa incomestible. per contra la carn del crestó és sempre excel·lent, amb independència de la seva edat.
Un aspecte de l'etologia a favor del cretó té a veure amb l'absència de competència i de lluita per la pastura, un comportament que amb més o menys intensitat, afecta totes les espècies d'herbívors domèstics.
És a dir que el menjar que ofereix la natura és compartit sense cap mena de problema per ningú. al contrari, en el cas del cabrum hi ha comportaments de generositat consistent a que sovint un animal s'encabrita i amb les banyes i mans baixa una tija de la qual en menja qui en vol, sense problemes.
Però, quan l'aliment és aportat pel ramader i els arriba com a pinso, cereals, lleguminoses o qualsevol altra forma, aleshores es desferma una fortíssima competició.
En el cas de cabrum, la disputa és fa de manera molt violenta, tussant-se les parts tobes i amb la possibilitat de causar lesions. aquest comportament és comú a la totalitat dels individus de l'espècie i constitueix un dels problemes específics d'aquest sector ramader, ja que per subministrar-los aliment evitant les batusses es requereixen instal·lacions amb costos afegits - un reixat que s'abat damunt la menjadora que inmobilitza els animals i els confina a un espai individual - sovint inassumibles.
Aquest aspecte del comportament del cabrum és una causa limitadora del nombre de caps per explotació i un dels factors de baixa rendibilitat del subsector de muntanya que, encara que dedicat a la producció de carn i no pas de llet, ha d'estabular les mares poc abans de parir i donar-los aliment suplementari durant l'alletament.
paisatge després de la primera pastura
Cal assenyalar que aquest comportament competitiu no existeix a l'hora d'abeurar.
El subministrament d'aigua és una de les majors dificultats cara a l'existència de grans ramats i, també en aquest aspecte el cabrum ofereix, amb diferència, les millors condicions ja que la seva exigència hídrica és - excepte els camèlids - la més baixa d'entre totes les espècies domestiques, fins el punt que els animals adults a l'hivern poden passar-se força dies sense beure.
Aquell caràcter agressiu - inexistent del tot en cap altre comportament entre individus, excepte en la competició entre bocs pels aparellaments - per emportar-se allò que els donem els humans és un dels elements per a l'elecció del crestó com a animal idoni, ja que sotmès només al seu propi manteniment, es capaç de sobreviure a qualsevol època de l'any en qualsevol entorn i hàbitat de la serralada mediterrània sense rebre els suplements que, a determinades èpoques, necessiten les femelles de cria.
Encara que modest en quantitat, el ramat de crestons del projecte guardabosc és, molt probablement, el primer que existeix en moltes dècades. a catalunya i més enllà.
Fins la primera meitat del segle xx el crestó, i el moltó en el cas dels ovins, eren la forma en la que aquestes dues espècies eren criades i arribaven de manera molt majoritària al mercat de la carn fins que, per diferents causes, la societat industrial va afavorir un canvi de tendència cap al sacrifici d'animals molt joves.
I les carns madures obtingudes d'animals adults varen caure en l'oblit, i avui no hi ha ni demanda ni producció, ni de crestons ni de moltons.
De fet es pot vincular l'inici de la recessió del sector del cabrum de muntanya - el dedicat només a la producció de cabrit i no pas de llet - a la desaparició de la demanda de crestó, doncs, per cada procés de gestació i lactància el resultat econòmic era, dos anys i mig després, un animal de cent quilos de pes en viu.
El cost de manteniment era molt baix doncs l'alimentació a base exclusivament de pastura resulta molt barata, i el maneig dels crestons tampoc no constituïa un cost efegit, gràcies al seu gregarisme i a la dependència afectiva de les mares.
Avui, amb la moda de menjar carns molt tendres, el resultat de cada procés de gestació i cria són uns pocs quilos al cap d'un parell de mesos, que el preu de mercat de la carn de cabrit no compensa prou.
El resultat d'aquell canvi d'hàbits va provocar una disminució dels ingressos globals del pastor, fins el punt de poder afirmar que el model actual de sacrificar els animals molt joves va empobrir el pastor tradicional, abocant tot el sector al declivi i amb el drama afegit que, avui encara, i de manera individual, aquell és l'únic conservador de les races.
La carn de crestó és de la major qualitat organolèptica i, des de l'exigència nutricional i de salut, cal ubicar-la en el punt de més excel·lència d'entre totes les de mamífer.
Però, desapareguda del mercat des de fa moltes dècades i, si no fossin les lloables iniciatives de la societat crestonera de l'alta ribagorça, una entitat gastronòmica i cultural sense ànim de lucre, i de la fonda miralles d'horta d'ebre, la cuina de crestó seria absolutament desconeguda.
A més de la qualitat gastronòmica de la seva carn, en comparació a altres tipus d'animals que s'ofereixen al mercat, el crestó en posseeix altres que enriqueixen la seva imatge, com són alimentar-se exclusivament de l'aromàtica vegetació silvestre mediterrània i haver tingut l'oportunitat de viure uns quants anys i a l'aire lliure i, sense cap dubte mereix ser ubicat en el nivell de major exigència en tots aquells paràmetres que les expectatives de futur ens enuncien, tan els de caràcter ambiental com els ètics en relació al benestar dels animals, i també els de salut i nutrició humana.
De fet, reuneix totes les condicions per ser un producte emblemàtic, amb continguts culturals innovadors, capaç de generar un elevat valor afegit a tots els esglaons de la seva vida, i en l'aprofitament després del seu sacrifici.
ECOPARATGES
FRANCESC VENTURA SALA
MARÇ DE 2007
ACTIVITATS A REALITZAR ELS ANYS 2007, 2008, 2009 I 2010
- A. Xarxa de feixes de baixa combustibilitat
- B. Experimentació de feixes en entorns empobrits, representatius de l'espai forestal mediterrani
- C. Generació de rouredes
A. Xarxa de feixes de baixa combustibilitat
En el principi de tolerància zero, i tot entenent que els incendis forestals són inevitables, cal assumir que el gran incendi sí que és evitable, i que l'única manera viable d'aconseguir-ho és dotar cada continu forestal d'una xarxa densa de feixes pasturades de manera exhaustiva per una ramaderia especialitzada.
Definir feixes amb una combustibilitat reduïda que tinguin la funció de tallafoc és una feina prioritària i urgent, ja que sense elles els boscos mediterranis estan condemnats, més tard o més d'hora, a cremar, doncs l'acumulació del creixent natural de la vegetació els fa, any rera any, més vulnerables.
La memòria de la recerca realitzada el 2006 pel projecte guardabosc explica el sistema, experimentat amb 75 cabrits durant un any sencer - la pleta nòmada bastida amb andàs - eficient i viable, per definir feixes de baixa combustibilitat.
La recerca realitzada fins ara ha permès conèixer l'eficiència de la pastura exhaustiva i el sistema de maneig en relació a diferents aspectes de l'activitat, com són: els efectes sobre la vegetació en relació a la protecció enfront el foc, els efectes en la biodiversitat, els límits de l'erosió causada pel ramat, la generació d'un paisatge de qualitat - la devesa -, i la suficiència alimentaria de la vegetació per als animals que la pasturen.
A partir d'ara, la recerca incorpora objectius de caràcter econòmic per conèixer tots els components del sistema: el nombre i la capacitació de les persones necessàries per fer la feina laboralment atractiva, el nombre òptim d'animals que aquest equip humà pot manejar, el manteniment dels andàs, els cost del subministrament d'aigua, les despeses generals del sistema i, finalment, els dos aspectes productius del sistema: els metres quadrats diaris de feixa pasturada i la rendibilitat ramadera.
La productivitat del sistema, és a dir la superfície diària que el ramat pot transformar de zona amb alta combustibilitat potencial a zona de baixa combustibilitat, depèn del nombre de caps que pasturin dins la pleta i a la seva àrea aureolar, però, aquesta xifra és una incògnita sense referents que només l'experimentació i la pràctica podrà resoldre.
Amb aquesta perspectiva el procediment consistirà en anar augmentant de manera progressiva el nombre d'animals que pot atendre un equip de persones que cobreixi les necessitats de maneig del ramat.
En paral·lel a aquest aspecte de la productivitat, un altre perspectiva és la rendibilitat ramadera del sistema, doncs, a diferència de realitzar tallafocs amb desbrossadores mecàniques, a guardabosc hi ha un retorn en forma de producció animal.
Aquesta rendibilitat és encara impossible de preveure, doncs, en bona part també depèn de l'equació nombre de caps de bestiar/ nombre de persones necessàries per manejar-los.
L'objectiu és l'autosuficiència financera del ramat i del seu maneig, però, no pas el cost dels andàs i del treball de bastir la pleta, i del subministrament d'aigua pel ramat.
El inici de la xarxa serà una feixa que, passant pel castell de subirats, vagi des de can pinya - a la carretera de gelida a st. sadurní d'anoia -, fins el poble de l'ordal, amb l'objectiu de fragmentar el continu forestal del massís per, després, continuar-la seguint l'itinerari assenyalat pel servei de prevenció d'incendis.
La feixa es definirà a banda i banda de la pista forestal existent a fi de reforçar la seva eficàcia en cas de foc, i se l'aprofitarà per a la logística de la pleta nòmada i pel subministrament de l'aigua per abeurar els animals.
primera rebrotada
B. Experimentació de feixes en entorns empobrits, representatius de l'espai forestal mediterrani
La definició d'una xarxa densa de feixes pasturades de manera intensiva és l'estratègia proposada pel projecte guardabosc per evitar els grans incendis forestals.
L'experiència de pastura de 2006-2007 realitzada als entorns del castell de subirats ha permès adoptar una estratègia tècnica, un sistema de maneig per definir tallafocs eficients - la pleta nòmada bastida amb andàs i pasturada per crestons -, vàlida per a qualsevol entorn i hàbitat.
I també ha servit per conèixer diferents paràmetres de l'activitat: l'eficiència de la pastura per definir tallafocs, els biològics, els paisatgístics i els de l'alimentació dels animals.
Però, així com el sistema per definir tallafocs - pleta i crestons - és aplicable arreu, bona part dels coneixements adquirits fins avui no ho són, doncs cada hàbitat pot tenir respostes específiques a la pastura, sobretot i de manera especial, segons les seves condicions i capacitats per alimentar els animals, que venen donades per la proporció de cada una de les espècies majoritàries i la capacitat digestiva dels animals per combinar-les.
Perquè, com a única eina d'intervenció que són, l'element central i decisiu de tota l'estratègia és el nivell d'ingesta que els animals poden fer de cada una de les espècie vegetals de l'hàbitat.
A l'entorn de subirats, malgrat els diferents incendis que ha patit, els habitats son rics en especies, amb molta densitat vegetal i un sol fertil a les obagues, tot i que les solanes, comparativament, estan força empobrides.
Els hàbitats, és clar, no són pas homogenis, però, en conjunt presenten unes bones condicions de suficiència alimentària per als animals.
Però, a molts altres entorns de les serralades mediterrànies, la situació és una tendència a la desertificació força acusada, definida per la presència de poques espècies vegetals, a vegades molt resinoses, i un sòl amb poca terra fèrtil, condicions que esdevenen gairebé majoritàries a molts boscos de les comarques situades al sud de la ciutat de barcelona.
Poden ser hàbitats formats majoritàriament per pinassars i gatoses, nascuts després d'un incendi damunt un sòl esquelètic. o també espais on una espècie ha esdevingut invasiva - el carrixt o el pi blanc - i fa minvar molt ràpidament el nombre d'espècies.
La present activitat consisteix en emprendre experiències de pastura en pleta a tots els diferents entorns i hàbitats mediterranis que plantegin incògnites no resoltes a l'experiència de subirats, tant les de caràcter biològic i paisatgístic com les de l'alimentació animal, i els econòmics en relació al maneig del ramat derivats de la incidència que l'alimentació té en la dimensió de la pleta diària i, en conseqüència, en la quantitat de treball per bastir-la.
De fet, una de les raons per iniciar les experiències de pastura a l'entorn del castell de subirats és la seva condició d'hàbitat de qualitat i, per tant, amb les majors facilitats per iniciar una experiència els paràmetres de la qual eren molt incerts.
Ara, amb el sistema d'intervenció - la pleta pasturada per crestons - provat amb èxit, el projecte guardabosc disposa de l'eina per abordar estratègies ramaderes en entorns biològicament més empobrits on, tant els reptes de conservació i de regeneració de la vegetació com els condicionants per al ramat presenten més dificultats.
Amb aquest objectiu, un equip de treball format per tècnics del creaf i professors del departament de biologia de la universitat de barcelona, determinaran els entorns representatius on realitzar les experiències de pastura.
Aquestes es realitzaran a les estacions de l'any més adequades per ser pasturades, d'acord amb la composició dels hàbitats, tindran una extensió territorial testimonial i, pel que fa el temps, la durada necessària per avaluar els nivells de suficiència o insuficiència alimentària per als animals.
I, talment com s'ha procedit a subirats, la pastura es repetirà de manera cíclica en cada espai per conèixer els límits de la resposta de cada una de les diferents espècies, del conjunt de l'hàbitat i del sòl, així com les seves opcions i adequacions per generar un paisatge de devesa.
primera rebrotada
C. Generació de rouredes
A la memòria de la recerca, el punt 2 de l'apartat a. assenyala que el roure és l'única espècie arbòria que la pastura de cabrum no mata, cas de pi, o limita el seu creixement en alçada, com passa a totes les altres.
Aquesta excepció anima a emprendre una experiència de pastura que es realitzi en un àmbit propici a la generació d'una roureda.
Fins el dia de redactar aquest projecte, no s'ha trobat bibliografia que confirmi la bondat d'aquesta línia de treball, un fet que de cap manera ens desanima a fer-ho, doncs, experimentalment i durant un any sencer, s'ha constatat que sense cap mena de protecció enfront la pastura exhaustiva de cabrum, el roure és l'única espècie que manté el seu creixent en alçada.
Totes les altres, bé moren - el pi - o bé han de rebrotar d'arrel a causa de que els animals els mengen l'escorça - alzines, aladerns, ullastres, arboços, càdecs, ginebrons, etc. -
Hi ha un indici, de caràcter alhora ecològic i històric, que avala aquesta línia de treball, i és que a l'alt pirineu, encara que de manera residual, es mantenen ramats de cabrum que viuen en règim de total llibertat, sense pastor i sense lloc de tancament.
El ramat es manté autònom en un àmbit territorial ample, i d'allà no en marxa. i, molts d'aquests paratges són rouredes. I els actuals propietaris han heretat els ramats dels seus avantpassats, i ningú sap quan aquesta pràctica va començar, però, és antiga.
És a dir, que la roureda, amb individus de totes les edats, és compatible amb la pastura intensa de cabrum.
Aquesta recerca ha de permetre conèixer:
- L'evolució de la vegetació de l'hàbitat i de manera especial la formació de la roureda, i també de les condicions del sòl.
- L'estratègia de maneig del ramat de cabrum més adequada per a aquesta estratègi
- Els parametres productius, que vindran definits per quatre variables interdependents: superficie de territori, condicions de l'habitat, nombre de pastors i nombre de caps de bestiar.
- Els aspectes econòmics generals en inversió, en despeses i en rendibilitat.
Aquesta experimentació té dues aplicacions: una, com a model de conservació i d'explotació del bosc adoptable per iniciatives privades, i l'altre, com referent per a l'activitat normativitzadora de l'administració pública competent.
I s'ubicarà en una zona propicia, tant en relació a l'adequació de l'hàbitat com a la dimensió d'un continu forestal suficient i, també, allà on, socialment. millor pugui servir de model.
APÈNDIX
Des del seu inici, el projecte guardabosc s'ha acompanyat amb el subtítol: la ramaderia al servei de la biodiversitat i el paisatge, degut a que estava fora de perspectiva la rendibilitat d'una l'activitat ramadera amb exigències mediambientals en entorns on aquesta havia anat desapareixent les darreres dècades.
però, a partir de la constatació que la pastura exhaustiva de cabrum és compatible amb el desenvolupament de la roureda, les expectatives han adquirit un nivell en el qual l'aspecte de rendibilitat econòmica pren força i, al mateix temps, fa molt més evident la necessitat de dotar tot el sistema forestal d'una xarxa densa de tallafocs, doncs bona part de l'espai forestal pot esdevenir una roureda amb, segons el lloc, més o menys capacitat per produir fusta, amb un apreciable rendiment ramader i difícilment incendiables.
Amb aquesta perspectiva, doncs, a partir d'ara, el subtítol del projecte guardabosc passa a ser: la ramaderia al servei de la biodiversitat, l'economia i el paisatge.
ECOPARATGES, JUNY DE 2007
FRANCESC VENTURA SALA