Projecte Guardabosc,

una ramaderia al servei de la biodiversitat, l'economia i el paisatge.


Memòria de l'experiència de pastura a Subirats del maig de 2006 a març de 2007

Antecedents

El Projecte Guardabosc és una iniciativa que l'any 2003 Ecoparatges va presentar al Conseller del Departament de Medi Ambient i Habitatge, al Servei de Prevenció d'Incendis del mateix Departament, a la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal de l'Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, i la Facultat de Veterinària de la UAB.

El 2005, la Comunitat de Treball dels Pirineus va convidar Ecoparatges a fer una aportació al Congrés sobre el Futur de les Regions de Muntanya de la Unió  Europea que va tenir lloc  a Barcelona el setembre del mateix any. L'associació va presentar-hi el text que conté la base teòrica del Projecte, que fou acceptat com una de les disset comunicacions oficials del Congrés.

Des del seu inici Ecoparatges ha estat reunint informació i experiències a prop de pastors de ramats de cabrall, oví, vacu i equí en zones de muntanya, i estudiant els condicionants socials, econòmics i financers que han de fer viable l'estratègia com a sistema de gestió forestal aplicable a grans espais.

La primera experiència pràctica de pastura  es va fer amb cabres i cavalls la tardor de 2004,  durant dues setmanes. Va tenir lloc a la finca Font Galí, municipi de Piera i es va realitzar gràcies a un ajut que la Fundació Territori i Paisatge va atorgar a petició de la Federació d'ADFs. El Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la Facultat de Veterinària de la UAB va fer-ne el seguiment i va publicar els resultats la primavera de 2005.

El desembre de 2005, la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge va atorgar un ajut de 30.000 Eu. a Ecoparatges per realitzar experiències pilot de pastura. 

Gràcies a aquest ajut, i també als rebuts del Consell Comarcal de l'Alt Penedès, de  l'Ajuntament de Subirats i del Gremi d'Àrids de Catalunya, a la col·laboració de la Parròquia i del Castell de Subirats, de la Federació d'ADFs i a l'assessorament prestat per  professors dels departaments de Biologia Vegetal i de Zoologia de la UB. i de l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Vilanova i la Geltrú, a partir de maig de 2006 amb l'entrada d'animals - setanta cinc cabrits i dues someres - a la finca forestal propietat de la família Olivé Batllori, cedida per aquesta com a zona d'experimentació, s'han desenvolupat quatre línies de treball, teòrics i experimentals, amb l'objectiu de dissenyar i provar un "sistema ramader" nou que, una vegada desenvolupat fins a tenir la dimensió adequada, reuneixi les condicions per ser una eina eficaç i viable per a la gestió dels hàbitats forestals mediterranis.

ENUNCIATS GENERALS del Projecte Guardabosc, una vegada integrades les experiències de pastura de 2006

1.
Subministrant-los només aigua, els animals de l'espècie cabrall poden viure i créixer alimentant-se exclusivament de pasturar les espècies vegetals que conformen els hàbitats forestals mediterranis, i convertir en adob la totalitat de la seva biomassa combustible, raó per la qual, l'expressió recurrent " els boscos s'han de netejar "  es pot canviar a " els boscos s'han de pasturar".
2.
L'efecte de la pastura de cabrall en la vegetació és beneficiosa per aquesta, d'una banda perquè, com una poda, renova el seu creixent; i de l'altra, perquè, redueix la seva vulnerabilitat enfront el foc.
Només l'estepa i el pi en resulten perjudicats. Per preservar l'estepa, es deixen espais sense pasturar, i per preservar els  pins  s'utilitza un líquid disuassor de la pastura que protegeix l'arbre de manera eficaç.
3.
Ecoparatges ha enfocat el Projecte Guardabosc a definir, dissenyar i experimentar un sistema ramader innovador, adoptant elements propis de la ramaderia  tradicional  avui en desús, i adaptant-los a les noves necessitats, sobretot les de caràcter ambiental.
4.
Només a Catalunya hi ha més de 100.000 ha.  de superfície forestal que acumulen biomassa i necromassa amb un alt risc d'incendi, i que haurien de ser pasturades. En conseqüència, les espècies arbustives i arbòries del bosc mediterrani, a més de ser un patrimoni  biològic i ambiental de primer ordre són, potencialment, un recurs econòmic capaç de generar un subsector del cabrall amb característiques pròpies, de tanta dimensió i tan diferenciat de tots els altres sectors ramaders que, també potencialment, s'ha de veure com un sector ramader nou.
5.
L'espècie caprina, de totes les que conformen la nostra ramaderia és l'única amb un règim alimentari que no competeix amb el dels humans. Totes les altres s'alimenten de cereals, lleguminoses i/o bé herba de prat, un espai que podria ser conreat amb destí a l'alimentació humana.
Per contra, el menjar preferit pel cabrall és la vegetació silvestre pròpia de la màquia mediterrània, formada per espècies incomestibles pels humans i que creixen de manera espontània en sòl no conreable.
Aquest caràcter tan especial, reforçat per la funció que Guardabosc li atribueix i per la qualitat comparativa en referents de salut de la seva carn, fan que la ramaderia de cabrall mereixi la més alta qualificació i estima en paràmetres de sostenibilitat i en els de sanitat, seguretat i autosuficiència alimentàries.
6.
Per a què el sistema Guardabosc es pugui implantar a tot l'espai forestal on sigui necessari reduir la biomassa cal la seva major autonomia financera i, per tan,  un objectiu prioritari de la recerca és aconseguir que el menor nombre de pastors puguin manejar el major nombre d'animals, cara la la seva major rendibilitat.
7.
Ecoparatges proposa que, amb excepcions justificades i amb major o menor intensitat, la totalitat de l'espai forestal que pateix un elevat risc d'incendi sigui pasturat.
I, entenent que tot i l'augment dels mitjans emprats fins avui i la millora de l'eficàcia per combatre el foc, el creixent natural de la vegetació provoca any rera any una major vulnerabilitat del conjunt de l'espai forestal, ha orientat el Projecte Guardabosc a que el  sistema ramader serveixi de manera prioritària per realitzar una xarxa de tallafocs destinats a erradicar els grans incendis.

Les quatre línies de treball de 2006

a. Experiències de pastura
b. Prospectiva del paisatge forestal
c. Els elements del "sistema" Guardabosc

 

a.
Experiències de pastura

1. Què fer i amb quin tipus d'animals
2. Què menja el cabrall, què no menja, preferències i l'ordre d'aquestes, i estacionalitats.
3. La  resposta de la vegetació a la pastura.
4. Els efectes del ramat en el sòl
5. Acceptació social i institucional de l'activitat

1.
Què fer i amb quin tipus d'animals

Una de les feines empreses per Ecoparatges, encaminades a orientar els objectius de la recerca del Projecte Guardabosc, han estat observar espais pasturats per espècies d'animals diferents,  conèixer els pastors i els seus ramats.

I el més evident és que en aquells indrets de muntanya on es manté viva la ramaderia extensiva, els incendis continuen sent una amenaça persistent, ja que els animals mengen, només, parts de les plantes preferides, i tota la resta continua sent material inflamable

No cal pas dubtar que l'efecte d'aquesta pastura és positiu, doncs comporta una disminució de la massa inflamable i, per tant de l'alçada de les flames i la intensitat de l'incendi, però també ho és que aquesta estratègia - que en podríem dir "clàssica" - s'ha de considerar insuficient.

Així, el Projecte Guardabosc es marca l'exigència de que la pastura "construeixi" tallafocs que impedeixin o dificultin el pas de les flames i, amb aquesta perspectiva, l'objectiu central ha estat determinar quin és animal més eficient per aconseguir-ho.

L'observació de ramats de pastura extensiva i els seus efectes en diferents geografies i amb diferents espècies animals assenyala amb persistència aclaparadora que el cabrall é l'espècie més eficient com a menjadora de la vegetació que conforma els hàbitats forestals mediterranis. I, a més, l'única amb la qual el sistema ramader que Guardabosc proposa pot adquirir un desenvolupament amb la dimensió suficient per atendre les necessitats de pastura que presenta l'espai forestal.

Confinat en una PLETA, el cabrall menja la totalitat de les fulles i l'escorça de totes les espècies arbòries i les arbustives, incloses les conegudes com a tòxiques. Ignora, però, gairebé totes les herbàcies, sobretot les gramínies.

A aquesta qualitat, el cabrall hi afegeix un molt baix impacte damunt el sòl, la seva extraordinària capacitat de transitar amb facilitat per qualsevol indret i  el seu baix consum d'aigua.
A més,  en el cas d'haver-se d'evacuar algun animal amb problemes de mobilitat, el seu pés relatiu no comportaria problemes insalvables.

Per tancar aquesta justificació sobre l'elecció de l’espècie, direm que els cavalls, ases i ovelles no són menjadores de la majoria de les espècies vegetals que conformen el matollar mediterrani, i que l'efecte de la seva pastura és molt més de trepig que no pas d'ingesta  ja que s'alimenten de l'estrat herbaci i per arribar-hi deterioren les tiges del matollar.
Per aconseguir una defoliació intensa cal una pressió ramadera perjudicial per  a l'estat del sòl, a banda que no cobreix les seves necessitats alimentàries

L'experiència del Projecte amb ases i ovelles com a menjadores de l'estrat herbaci, ha portat a considerar aquestes espècies com a complements importants de l'acció del cabrall, però no pas com a protagonistes primers, ja que l'estrat herbaci constitueix una part molt petita del conjunt de la biomassa.

En els hàbitats amb un estrat arbori dens l'estrat herbaci acostuma a ser més important, i exigeix que el ramat que els pasturi tingui una proporció major de menjadors d'aquestes espècies. És a dir més ases i ovelles i menys cabres que en els hàbitats no arbrats.  

No s´ha experimentat amb cavalls ni amb vaques per entendre que no aportarien res als objectius de la recerca. Els cavalls, com els ases, mengen el bruc, l'alzina i el roure, però, ben poc les altres espècies.
A Galícia pasturen en règim extensiu i pràcticament en llibertat uns 20.000 ponis del tronc racial celta que han fet evolucionar la coberta vegetal a un tupid tapís de bruc.

EL boví s'ha desestimat per dues raons. La primera és la insalvable dificultat de trobar animals de les races tradicionals, capaces d'alimentar-se de matollar. Les encreuades productores de carn i llet no són eficients. La segona condició que manca és l'exigència de tenir un pes baix que faciliti la seva evacuació en cas d'accident o malaltia.

La raça de Les Alberes reuneix les dues condicions, però, n'hi ha poques i ja tenen el seu espai. A banda que ja és objecte d'estudis en el mateix sentit que el present projecte, cosa que ha fet desistir  experimentar amb elles.
Al Marroc, totes les nombroses variants de la raça Bruna de l'Atlas serien  molt adequades, però, malauradament, a causa del dèficit de polítiques de sanejament animal l'entrada de remugants africans a la Unió Europea està prohibida.

Així, el cabrall és espècie escollida pel Projecte  per menjar el matollar, mentre els ases de talla petita sòn la complementària, destinada a pasturar l'estrat herbaci, escollits per la seva capacitat per transitar per indrets difícils i pel seu baix consum d'aigua.

2.
Què menja el cabrall, què no menja, preferències i l'ordre d'aquestes, i estacionalitats

El cabrall menja la totalitat de les fulles i l'escorça de totes les espècies arbustives i arbòries que poblen l'entorn forestal mediterrani, sense excepció. A l'hivern, també les classificades com a altament tòxiques de la família de les Timeleàcies: el tintorell, la bufalaga  i el senet de pagesos.

I, excepte lajonça, pràcticament ni proven les herbàcies, feina que el sistema Guardabosc deixa als ases i ovelles.

L'ordre de preferències és: l'escorça i la fulla d'ullastre i d'aladerns, la fulla de roure, d'alzina, d'arboç, l'escorça de pi jove, la fulla de garriga, de càdec, de romaní, de llentiscle, d'estepa, de pi, d'argelaga i de bruc.
Una vegada esgotada la fulla, mengen també l'escorça de totes les espècies, lliurant-se només la part endurida i estriada  del roure.

Aquest ordre respon a una observació general de com s'esgota cada espècie dins la PLETA, però, els animals combinen contínuament diferents espècies, cal suposar  que ho fan en funció de la composició i de la proporció volumètrica de cada espècie vegetal dins la pleta.
Com que aquestes variables són molt pocs homogènies, s'està realitzant una observació detallada i quantificada d'aquestes combinacions, per arribar a un coneixement que ajudi a proporcionals als animals la millor dieta  possible.

Pel que fa les estacionalitats, durant l'estiu i la tardor no mengen romaní, i durant octubre, novembre i desembre deixen de menjar llentiscle. I a l'hivern mengen l'escorça de les Timeleàcies.

Per a l'estratègia del sistema Guardabosc, el coneixement de les preferències i les estacionalitats té tres aplicacions pràctiques diferents i molt importants:

Una és per protegir aquells exemplars d'arbres i d'arbusts que es volen preservar per conformar un paisatge forestal de qualitat. Aquí les preferències donen la informació necessària per actuar preventivament segons la intensitat de la pastura, protegint-les.

Una altra és per guiar el trànsit del ramat i definir la FEIXA segons l'època de l'any. Posem com exemple la necessitat, durant octubre, novembre i desembre, d'evitar el pas per un entorn on el llentiscle sigui important, ja que en resultaria un tallafoc poc eficaç.

I un tercer interès és per poder fer el càlcul de la superfície per cap de bestiar i dia de cada PLETA, segons la composició de cada hàbitat a pasturar, doncs les preferències no són pas capricioses, sinó que representen capacitats i idoneïtats nutricionals que els animals coneixen de manera instintiva..

La pastura té lloc a una petita vall denominada el Torrent de Subirats, situada en un entorn que ha patit diferents incendis virulents, el darrer l'any 1994, que l'han deixat pràcticament sense estrat arbori, només alguns pins, roures i alzines, solitaris i aïllats.

De manera que el ramat no ha pasturat mai un entorn arbrat, sinó en hàbitats de matollar de solana i d'obaga, amb una orografia que en algun indret presenta fortes pendents.

3.
La resposta de la vegetació a la pastura

Tancant els animals dins la pleta, el pastor pot modular, mitjançant el temps de permanència, la pressió que fa el ramat damunt la vegetació, fins el límit d'aconseguir la definició d'un tallafoc enèrgic, esgotant absolutament la totalitat de la massa foliar i bona part de l'escorça.

Després d'una pastura exhaustiva, excepte el pi i l'estepa, que només es reprodueixen per llavor, totes les altres espècies que conformen els hàbitats de l'entorn forestal mediterrani rebroten, immediatament durant la primavera, l'estiu i la tardor, i si és hivern, esperen l'augment de les temperatures.

Després de la pastura, el tallafoc anirà perdent seguretat a mida que el creixent de la vegetació vagi generant més biomassa i, per tant més combustible.

Així, per mantenir l'eficàcia com a tallafoc de les feixes, cal que el ramat les pasturi cada vegada que la biomassa arribi a tenir un cert volum, i això, a  la primavera, l'estiu i començament de tardor ha de ser força sovint, cosa que resta "productivitat" al sistema com a generador de tallafocs.

L'objectiu  de mantenir tallafocs eficaços i el més durables millor - fins i tot durant l'època de creixent vegetal més vigorós - és, doncs, molt important i, en aquest sentit, el Projecte s'ha plantejat estratègies de pastura específiques encaminades a canviar l'estructura de la vegetació, per restar-li combustibilitat. Aquest objectiu s'explica en l'apartat b. sota el títol: Prospectiva del paisatge forestal.

 4.
Els efectes del ramat en el sòl

Aquest objectiu de l'experiència apareix com el que marca límits, tant en relació a les estratègies de maneig del ramat com a la intensitat de la pastura.

De fet estem davant la qüestió determinant: si l'efecte de la pastura damunt el sòl és la seva desertificació, el sistema no es pot pas donar per bo, encara que sigui només a les feixes de tallafocs.

L'experiència del Projecte ha fet evident que no és pas el trepig produit durant la pastura en sentit estricte allò que pot ocasionar un impacte en el sòl inasumible, sinó el produit pel trànsit del ramat, des del tancat on passa la nit fins l'espai de pastura.

S'ha comprovat que quan el desplaçament del ramat des del lloc d'estabulació fins el de pastura pot fer-se seguint les corbes de nivell del terreny, l'efecte erosionant és relativament lleu.

Però quan s'ha de fer seguint la direcció de la pendent el resultat és inasumible, ja que el ramat es desplaça en fila i no pas disseminat, provocant l'aparició de "camins" longitudinals que eliminen la coberta vegetal i obren la porta a processos d'erosió. 

Guardabosc valora com a assumible i sense risc el trepig ocasionat per la pastura, però, evita absolutament un sistema de maneig que comporta el trànsit diari des de l'estable al lloc de pastura, fins i tot quan es faci en el mateix sentit de les corbes de nivell.

L'experimentació del Projecte ha portat adoptar un sistema innovador, desestimant l'estratègia de maneig tradicional basada en l'existència d'un tancat estable on el ramat passa la nit, i es conduit diàriament cap a la zona que es pastura.

L'estratègia del sistema Guardabosc consisteix a mantenir el ramat dins una PLETA NÒMADA, dia i nit, i fent-la avançar cada dia perquè els animals tinguin vegetació nova, mentre van configurant una FEIXA tallafoc.
El sistema s'explica en l'apartat C.

5.
Acceptació social i institucional de l'activitat

Aquest aspecte del desenvolupament del Projecte és de la mateixa importància que els de caràcter tècnic i els econòmics, doncs una activitat d'aquesta naturalesa seria inviable sense la comprensió i l'estima de la població veïna i els eventuals visitants, doncs l'espai que més necessita ser pasturat és justament la muntanya de la regió més poblada i més transitada del país.

El ramat del Projecte Guardabosc ha esdevingut un lloc de visita, molt freqüentat, sobretot els caps de setmana i festius, malgrat que excepte una noticia apareguda una sola vegada a la premsa comarcal, no s'ha buscat la seva divulgació.

En aquestes visites es constaten dos tipus d'interès ben diferents.

Un és el que desperten els animals, de caràcter sensorial i emotiu.

L'altra és una alta identificació amb els objectius del Projecte Guardabosc, que ha portat a constatar que d'una manera molt accentuada, les estratègies antiincendi vigents basades en actuacions pròpies del sistema industrial no mereixen la confiança de la ciutadania. I que, per contra, l'estratègia de la pastura si que la mereix.
En resum, les opinions recollides reforcen el criteri del Projecte Guardabosc en el sentit que l'estratègia apagafocs hauria de ser la complementària de la ramadera.

A banda de les visites, l'activitat de pastura es realitza a tocar d'una Residència per a persones amb greus problemes físics i psíquics. I tant elles com els seus cuidadors volen la continuïtat de l'activitat i que el ramat es mantingui a prop.
Sovint, alguns animals entren al patí exterior de l'establiment i sempre són molt ben rebuts.

Una altra vessant són les complicitats que, en forma de suport o d'ajuts de diferent ordre i magnitud, el Projecte Guardabosc ha rebut i rep d'institucions i entitats comarcals i supracomarcals: del Consell Comarcal de l'Alt Penedès, de l'Ajuntament, el Castell, la Residència, la Parròquia i el Patronat de Turisme de Subirats, del Gremi d'Àrids de Catalunya, de la Confraria del Cava, de la D.O. Penedès, de l'Institut del Cava i de Pimecava.
Totes elles entenen la importància del Projecte i totes  n'esperen coses positives.

b.
Prospectiva del paisatge forestal : la devesa

La inseguretat que generen, d'una banda la gran dimensió de l'espai forestal i d'altra l'alt risc d'incendi i el mateix foc, no han ajudat gens a plantejar-se el repte de definir una prospectiva, òptima i possible, de la biodiversitat i el paisatge de les serralades litoral i prelitoral.

L'explicació pot ser que, si els únics elements de canvi en la vegetació de l'espai forestal són, d'una banda el seu creixent natural i de l'altre el foc, elaborar una prospectiva és una activitat gratuïta.  

Però, quan a l'espai forestal s'hi introdueix a voluntat un element capaç de transformar es fa del tot imprescindible emprendre un exercici de prospectiva, doncs, si sabem quin bosc volem, podem manejar el ramat amb objectius predeterminats.

Cal recordar que durant dècades s'ha estudiat de manera exhaustiva la resposta de la vegetació al foc. Però el foc ve quan vol, és difícil d'apagar i impossible de modular.
Per contra, el ramat es pot controlar i modular, tan la intensitat de la pastura com la seva estacionalitat, permetent fer evolucionar l'estructura actual de la vegetació cap a aquells paràmetres que  es considerin més favorables cara la protecció enfront el foc, cara la preservació de la biodiversitat i cara la generació d'un paisatge  de qualitat.

Per  això ens cal definir quin bosc volem per a aquells espais on entri el ramat.  

A totes les zones que ja han patit la devastació del foc, l'estructura actual de la vegetació és formada per un estrat herbaci baix i poc dens, per un matollar en general molt dens que pot tenir més d'un metre d'alçada, i dels exemplars d'espècies arbòries que creixen dispersos, i sovint confosos amb el matollar, ja que la successió d'incendis no els ha permès desenvolupar-se.

Aquesta estructura és enormement propícia als incendis, per la qual cosa cal orientar la pastura a afavorir la generació d'una altra que, tot mantenint la biodiversitat i millorant el paisatge, no doni ales al foc.

La prospectiva de l'espai forestal que Guardabosc persegueix per a les FEIXES amb funció de tallafoc és el paisatge de DEVESA.

Una estructura de DEVESA, formada per un prat baix i dens amb les mateixes espècies herbàcies i arbustives actuals, i un estrat alt i dispers format per les arbòries i aquells exemplars d'arbustives - com el llentiscle, l'arboç i el ginebró o el càdec - que posseeixen una arrelada de grans dimensions, però que en la seva llarga vida mai no han pogut expressar-se en alçada, abans perquè es destinaven a fer fogots i els darrers 40 anys, perquè han cremat "in situ".

A tot l'àmbit de les serralades mediterrànies que han patit la devastació del foc, la regeneració espontànea les ha poblat amb totes les espècies pròpies de l'hàbitat, també les arbòries. Així, la densitat de roures, alzines, arbossos, aladerns i ullastres  és elevada. I també, fins i tot a les solanes més eixutes la densitat de càdecs o ginebrons i llentiscles amb una gran arrelada configuren un paisatge que, si es protegeix del foc i es permet que aquestes espècies es desenvolupin, el resultant serà molt satisfactori des de totes les exigències.

A les serralades mediterrànies l'estratègia de, amb justificacions econòmiques, donar al pi el tractament de espècie protegida ha estat un fracàs absolut,  amb les pernicioses conseqüències tan abastament conegudes. No ha servit per treure rendibilitat a l'espai forestal, va ser l'argument per foratgitar els ramats de cabrall i, finalment, configura uns hàbitats i un paisatge llastimosament empobrit i molt vulnerable als incendis. 

La prospectiva adoptada pel Projecte Guardabosc és un paisatge nou, de gran bellesa, amb la mateixa i rica diversitat biològica que l'actual resultant de l'encendi, molt més protegible del foc, fàcilment pasturable i des de l'expectativa forestal, encara que sigui a llarg termini, amb un valor econòmic considerablent força més elevat que els actuals pinassars de pi blanc.

L'estratègia de pastura per aconseguir la devesa consisteix a provocar el creixement de tiges noves de totes les espècies arbustives, sobretot de garric, llentiscle, bruc i romaní, per afavorir la major ocupació del sòl per part d'aquestes, en detriment de les gramínies, que a l'estiu són fàcilment inflamables.

Per aconseguir-ho cal que  la  pastura esgoti absolutament el matollar, fins a menjar-ne l'escorça  per provocar el necrossament de les seves tiges.

A continuació, la pastura de l'estrat herbaci - encomanada als ases - facilita que la llum i la calor del sol i la humitat impactin directament damunt la superfície del sòl, estimulant així les arrels més perifèriques del matollar, que emergeixen per formar tiges noves.

L'espècie ovina pot pasturar l'herba, però presenta l'inconvenient de caràcter estètic d'omplir de flocs de llana les tiges de les feixes pasturades.
Tot i això, el Projecte preveu provar-ho amb la raça ovina coneguda com Maellana, que té molt poc gruix de llana. Aquesta raça, en recessió des de fa ja més d'un segle, molt probablement havia estat la pròpia de la Catalunya mediterrània, però avui només en resten uns pocs ramats a la Franja.

 
 
 
 
 
 
 


c.
El sistema Guardabosc i els seus elements

Ecoparatges ha trobat solucions als reptes del Projecte Guardabosc en elements emprats per la ramaderia tradicional avui caiguts en desús, bé sigui degut a l'aparició de sistemes més fàcils d'aplicar bé sigui per canvis de tendències del mercat.

El sistema dissenyat i experimentat amb èxit consisteix en una estratègia de maneig del ramat en la que es renuncia al lloc de tancament estable emprat normalment pels ramaders i s'adopta un sistema de tancament itinerant, al qual s'ha donat el nom de PLETA NÒMADA, que es fa avançar cada dia l'espai suficient per què els animals  reclosos puguin disposar de vegetació nova, suficient per a la seva alimentació

En aquest sistema, una part dels animals estan dia i nit dins la PLETA, mentre la resta pastura al seu voltant durant el dia, i a la nit entra a la PLETA.

Amb aquesta forma de maneig s'aconsegueixen tres objectius : el primer és la definició de tallafocs intensos en la FEIXA definida per la PLETA. El segon és la pastura extensiva en forma d'aureola al voltant de la PLETA que fan els animals que passen el dia fora. I el tercer objectiu és que aquest sistema fa possible el maneig d'un nombre de caps de bestiar elevat, doncs els animals tancats en la PLETA actuen de referent per als que pasturen fora que, gràcies al seu caràcter marcadament gregari, no es dispersen sinó que es mantenen en un únic ramat.

El paisatge generat en aquest espai pasturat extensivament fora els límits de la pleta no és pas el mateix que el de devesa de prat ras generat a l'interior, doncs la pressió del ramat és molt menor raó per la qual conserva els  mateixos  estrats herbaci i arbustiu actuals, però, amb menys densitat de biomassa, i un estrat d'alçada superior format per les espècies arbòries i pels exemplars d'arbustives protegits de la pastura. 

Els elements bàsics  del sistema Guardabosc són tres:

1. Els ANDÀS, per bastir la PLETA NÒMADA

2. El líquid dissuasor, per protegir de la pastura els arbres i alguns arbustos i generar la DEVESA

3. El CRESTÓ, el mascle de cabrall emmasculat

1.
Els andàs, per bastir la pleta nòmada

Per aconseguir una pastura exhaustiva de la que en resulti un tallafoc eficient cal confinar els animals en un tancat.
És a dir, en una pleta que, per definir feixes de tallafocs, ha de ser canviada continuament de lloc.
Així, la Pleta Nómada és el sistema de confinament del ramat adoptat per Guardabosc.

Fins fa pocs anys, a les pastures de l'Alt Pirineu, per afemar els prats els ramats d'ovelles es tancaven en pletes bastides amb ANDÀS, que són estructures de fusta de quatre o cinc metres de llargada i un metre d'alçada, formades per tres muntants longitudinals entravessats per rodons verticals.
La PLETA formada per ANDÀS era una infraestructura que cada dia s'assentava en un lloc diferent, allà on convenia adobar la terra.

Aquesta tecnologia tradicional va ser substituïda pels tancats elèctrics, molt més fàcils de transportar i instal·lar, i avui no l'utilitza ningú.

Guardabosc ha recuperat els ANDÀS ja que és el sistema que permet confinar el cabrall en qualsevol indret, fa fàcil canviar la pleta d'ubicació i serveix plenament  la necessitat de definir tallafocs i la de servir de referent als animals que pasturen fora la PLETA.
De fet, doncs, el sistema Guardabosc empra un sistema tradicional utilitzat per tancar ovelles en un sistema per tancar cabres.

Al Pirineu, avui encara, els ramats de cabres pasturen lliures per la muntanya, dia i nit, gràcies a que el seu caràcter fa que adoptin un entorn com el seu, on s'hi mantenen sense maneig ni per part del pastor ni tampoc de gós.

Perquè l'ANDÀ  serveixi al sistema Guardabosc s'han fet dues adaptaciona: una és la llargada dels andàs, de quatre metres a dos. L'altra el material, de fusta a ferro.

Els prats de l'alta muntanya tenen un relleu suau i les pletes es bastien damunt herba ja pasturada, dues condicions que permetien que els andàs fossin tan llargs.
Per a Guardabosc els andàs s'han reduït de mida de quatre a dos metres, d'una banda, perquè s'adapten millor al relleu més accidentat i rocallós de les serralades marítimes, i també perquè faciliten la seva col·locació damunt el terreny poblat de matollar dens.

Per ser eficaç, la tanca per a cabrall ha de presentar una rigidesa total davant el joc que els animals fan amb les banyes, ja que si la malla presenta flexibilitat els animals poden quedar-hi atrapats i fer-se mal.

Aquesta exigència, junt amb el caràcter itinerant que ha de tenir la PLETA, han portat a dissenyar i experimentar un tipus d'ANDÀ de dos metres de llargada i un metre vint d'alçada, en forma de reixa de rodó de ferro de 4 mm. de diàmetre, amb una trama de 5 x 20 cm. i un pes de 9 quilos.

Aquests ANDÀS, com els tradicionals, es col·loquen sense ancoratges, i faciliten bastir PLETES segures a qualsevol indret, per accidentat que sigui, amb un cost de material i de treball en el canvi d'ubicació assumibles.

2.
El líquid dissuasor de la pastura

Un altre element del sistema Guardabosc és un líquid amb el qual, abans del pas del ramat, es ruixen els arbres i els exemplars notables d'arbusts, per protegir-los de la pastura i generar el paisatge de DEVESA.

Per resguardar els horts, les vinyes o els jardins del pas del ramat, la cultura ramadera tradicional utilitzava una dissolució feta amb aigua i  excrements de gos.

El Projecte ha canviat el producte bàsic a fems d'equí, que manté de manera satisfactòria l'eficàcia protectora i evita tots els efectes colaterals, desagradables i gens higiènics.

Per a la funció de protegir vegetals de la pastura al mercat no hi ha cap producte, i disposar d'aquest dissuasor, eficaç, barat i còmode d'aspergir, és imprescindible per poder generar la DEVESA.
Per tant, tot i la seva simplicitat,  se'l considera un dels tres elements centrals del sistema Guardabosc.

3.
El CRESTÓ
Ecologia, etologia i economia

I el tercer element recuperat de la ramaderia tradicional és el CRESTÓ, el mascle de cabrall emasculat, l'animal emblemàtic sense el qual seria molt dificultós realitzar tallafocs d'alta eficiència.

Entès que l'espècie ramadera ideal per menjar matollar és el cabrall, el Projecte va apostar a què, dins l'espècie, sigui el CRESTÓ el tipus d'animal escollit, degut a que ofereix un conjunt de condicions especials que, amb diferència, el configuren com el més adequat d'entre qualsevol altre tipus d'animal.

Les aptituds i condicions del crestó s'adapten absolutament a les exigències, oportunitats i dificultats que presenta l'actual composició i estructura del matollar que, gairebé arreu encara que en hàbitats ben diferents, manté una alta densitat i impenetrabilitat, en geografies sovint de difícil accés i trànsit i, a moltes èpoques de l'any amb una relativa capacitat nutricional.

L'adopció del crestó per part del Projecte Guardabosc mereix una justificació exhaustiva ja que, de fet, es constitueix com l'element que fa possible la definició de tallafocs enèrgics.

De fet, al moment actual després de vuit mesos d'experimentació amb crestons la conclusió és que només amb el seu ajut podem escometre, a l'escala que la dimensió i l'estat dels boscos ho requereixen, una gestió de la muntanya mediterrània satisfactòria. Cal argumentar-ho.

Diem que és el crestó el tipus d'animal imprescindible, però, cal entendre que una femella de cabrall privada de la reproducció ofereix les mateixes condicions, ja que són les servituds, les exigències i la vulnerabilitat de tots els processos propis de la maternitat allò que, dins l'espècie caprina, han fet decidir a favor del crestó.

La primera limitació de les femelles és la vulnerabilitat de la pell de les mamelles durant l'època d'alletament dels cabrits, ja allò que s'espera de la pastura és que mengi el matollar en tota la seva dimensió espacial, i no pas com es veuen obligades les mares a fer-ho en la perifèria,  evitant els trànsits massa difícils per estalviar ferides.
Un dels caràcters bàsics més estimats de les races de cabra de muntanya és justament que el braguer, una vegada desmamada la cria, es redueixi el màxim fins el proper part.

El boc - el mascle de cabrall enter - com a menjador de matollar és igualment efectiu, però, desprèn una fortíssima ferum que impregna la seva carn i la fa incomestible. Per contra la carn del crestó és sempre excel·lent, amb independència de la seva edat.

Un aspecte de l'etologia a favor del cretó té a veure amb l'absència de competència i de lluita per la pastura, un comportament que amb més o menys intensitat, afecta totes les espècies d'herbívors domèstics.

És a dir que el menjar que ofereix la natura és compartit sense cap mena de problema per ningú. Al contrari, en el cas del cabrall hi ha comportaments de generositat consistent a que sovint un animal s'encabrita i amb les banyes i mans baixa una tija de la qual en menja qui en vol, sense problemes.

Però, quan l'aliment és aportat pel ramader i els arriba com a pinso, cereals, lleguminoses o qualsevol altra forma, aleshores es desferma una fortíssima competició.

En el cas de cabrall, la disputa és fa de manera molt violenta, tussant-se les parts tobes i amb la possibilitat de causar lesions. Aquest  comportament és comú a la totalitat dels individus de l'espècie i constitueix un dels problemes específics d'aquest sector ramader, ja que per subministrar-los aliment evitant les batusses es requereixen instal·lacions amb costos afegits - un reixat que s'abat damunt la menjadora que inmobilitza els animals i els confina a un espai individual - sovint inassumibles.

Aquest aspecte del comportament del cabrall és una causa limitadora del nombre de caps per explotació i un dels factors de baixa rendibilitat del subsector de muntanya que, encara que dedicat a la producció de carn i no pas de llet, ha d'estabular les mares poc abans de parir i donar-los aliment suplementari durant l'alletament.

Cal assenyalar que aquest comportament competitiu no existeix a l'hora d'abeurar.
El subministrament d'aigua és una de les majors dificultats cara a l'existència de grans ramats i, també en aquest aspecte el cabrall ofereix, amb diferència, les millors condicions ja que la seva exigència hídrica és - excepte els camèlids - la més baixa d'entre totes les espècies domestiques, fins el punt que els animals adults a l'hivern poden passar-se força dies sense beure. 

Aquell caràcter agressiu - inexistent del tot en cap altre comportament entre individus, excepte en la competició entre bocs pels aparellaments - per emportar-se allò que els donem els humans és un dels elements per a l'elecció del crestó com a animal idoni, ja que sotmès només al seu propi manteniment, es capaç de sobreviure a qualsevol època de l'any en qualsevol entorn i hàbitat de la serralada mediterrània sense rebre els suplements que, a determinades èpoques, necessiten les femelles de cria.

Encara que modest en quantitat, el ramat de crestons del Projecte Guardabosc és, molt probablement, el primer que existeix en moltes dècades. A Catalunya i més enllà.

Fins la primera meitat del segle XX el crestó, i el moltó en el cas dels ovins, eren la forma en la que aquestes dues espècies eren criades i arribaven de manera molt majoritària al mercat de la carn fins que, per diferents causes, la societat industrial va afavorir  un canvi de tendència cap al sacrifici d'animals molt joves.
I les carns madures obtingudes d'animals adults varen caure en l'oblit, i avui no hi ha ni demanda ni producció, ni de crestons ni de moltons.

De fet es pot vincular l'inici de la recessió del sector del cabrall de muntanya - el dedicat només a la producció de cabrit i no pas de llet - a la desaparició de la demanda de crestó, doncs, per cada procés de gestació i lactància el resultat econòmic era, dos anys i mig després, un animal de cent quilos de pes en viu.
El cost de manteniment era molt baix doncs l'alimentació a base exclusivament de pastura resulta molt barata, i el maneig dels crestons tampoc no constituïa un cost efegit, gràcies al seu gregarisme i a la dependència afectiva de les mares.

Avui, amb la moda de menjar carns molt tendres, el resultat de cada procés de gestació i cria són uns pocs quilos al cap d'un parell de mesos, que el preu de mercat de la carn de cabrit no compensa prou.

El resultat d'aquell canvi d'hàbits va provocar una disminució dels ingressos globals del pastor, fins el punt de poder afirmar que el model actual de sacrificar els animals molt joves va empobrir el pastor tradicional, abocant tot el sector al declivi i amb el drama afegit que, avui encara, i de manera individual, aquell és l'únic conservador de les races.

La carn de crestó és de la major qualitat organolèptica i, des de l'exigència nutricional i de salut, cal ubicar-la en el punt de més excel·lència d'entre totes les  de mamífer. 

Però, desapareguda del mercat des de fa moltes dècades i, si no fossin les lloables iniciatives de la Societat Crestonera de l'Alta Ribagorça, una entitat gastronòmica i cultural sense ànim de lucre, i de la Fonda Miralles d'Horta d'Ebre, la cuina de crestó seria absolutament desconeguda.

A més de la qualitat gastronòmica de la seva carn, en comparació a altres tipus d'animals que s'ofereixen al mercat, el crestó en posseeix altres que enriqueixen la seva imatge, com són alimentar-se exclusivament de l'aromàtica vegetació silvestre mediterrània i haver tingut l'oportunitat de viure uns quants anys i a l'aire lliure i, sense cap dubte mereix ser ubicat en el nivell de major exigència en tots aquells paràmetres que les expectatives de futur ens enuncien, tan els de caràcter ambiental com els ètics en relació al benestar dels animals, i també  els de salut i nutrició humana,

De fet, reuneix totes les condicions per ser un producte emblemàtic, amb continguts culturals innovadors, i capaç de generar un elevat valor afegit a tots els esglaons de la seva vida, i en l'aprofitament després del seu sacrifici.

Francesc Ventura Sala

Ecoparatges
Març de 2007