Projecte Guardabosc,

una ramaderia al servei de la biodiversitat, l'economia i el paisatge.


Comunicació oficial del Congrés sobre el futur de les Regions de Muntanya de la Unió Europea, organitzat per la Comunitat de Treball dels Pirineus. Barcelona, setembre de l'any 2005

Projecte Guardabosc, la ramaderia al servei de la biodiversitat i el paisatge.

UNA ESTRATÈGIA PER A LA MUNTANYA MEDITERRÀNIA

Aquesta comunicació es refereix sobretot a la regió forestal de clima mediterrani i no tant al pirinenc, tot i que moltes de les iniciatives contemplades hi poden tenir aplicació, sobretot les que es refereixen a la continuïtat de l'ofici de pastor, a tecnologies pel maneig del ramat i a l'establiment de models per a unitats de gestió.

En els boscos mediterranis, de clima càlid i sec, i sobretot en les regions amb una alta densitat demogràfica, urbana, industrial i viària, l'abandó dels entorns forestals i la lògica dels incendis - els incendis generen una vegetació propicia als incendis - configuren un quadre que presenta dificultats extremes, mai abordades més enllà de les estratègies de prevenció i d'extinció dels focs que, dramàticament i tràgicament, han esdevingut el flagell recurrent que omple de preocupació els responsables públics, de malestar al conjunt de la societat i de pànic a la gent potencialment afectada.

A tots aquests extensos àmbits, la repetició d'incendis afecta de tal manera la biodiversitat que cal acudir a la terminologia encunyada per la FAO i reconèixer per a ells la qualificació d'espais en procés de desertificació, ja que responen a la definició de "territoris sotmesos a una pèrdua sistemàtica de fauna i de flora, de microfauna i de microflora, en un procés causat per una mala gestió de la societat que els habita, que els aboca a la situació de desert".

És en aquesta geografia on el projecte Guardabosc centra el seu interès, amb el propòsit de trobar estratègies tècniques, socials i econòmiques capaces de canviar la seva deriva envers la desertificació, i encarar un futur que millori molt la seguretat enfront els incendis, que satisfaci les necessitats i desenvolupi els potencials mediambientals, i que retorni a la muntanya totes les seves funcions culturals i les productives, fent possible el seu repoblament amb una generació de gent jove que ha trobat en la gestió del medi forestal un mitjà de vida personalment satisfactori, socialment valorat i ecològicament protector.

Cal recordar que fins fa menys d'un segle la totalitat dels recursos naturals eren objecte d'una forma o altra d'aprofitament i, per tant, de gestió, i el bosc era un espai d'activitat continuada per extreure'n llenya, fusta, carbó, ramatge per alimentar els animals estabulats, pastura, fruits, bolets i caça, memòria que constata que el seu estat actual és el resultat de l'abandó d'unes pràctiques mil·lenàries que havien configurat processos d'adaptació intensos, tant en vegetals com en animals.

Per sortir de l'atzucac actual i recuperar-los, estem obligats a reaprendre a gestionar-los, tractant-los altra vegada com un patrimoni i un recurs irrenunciable capaç de generar activitat econòmica i valor afegit en el seu propi àmbit, i no com un llast que grava de manera penosa i irreversible la salut de les persones i del medi ambient, les economies particulars i l'erari públic.

I cal assumir que per atorgar un futur a aquests entorns - que s'estenen per centenes de milers d'hectàrees - cal emprendre’n la transformació, ja que continuar fiant la millora a la seva evolució natural representa donar al foc totes les de guanyar.

Aquest és el principi en que es basen les estratègies de prevenció d'incendis que, mitjançant la reducció mecànica del volum de la vegetació o amb incendis controlats allà on calen tallafocs, constitueixen gairebé les úniques intervencions que es realitzen en els entorns forestals mediterranis. El pas dels anys i la persistència dels incendis, però, han demostrat la seva insuficiència, i des de diferents instàncies es proposa i reclama recuperar l'ús de l'activitat ramadera com a instrument de control del creixent de la vegetació.

El projecte Guardabosc, sempre determinat pel subtítol "la ramaderia al servei de la biodiversitat i el paisatge", pretén desenvolupar una estratègia de gestió integral de l'espai forestal que adopta la pastura d'herbívors domèstics com a eina, subordinant el maneig dels animals a les necessitats de la biodiversitat natural i a la diversificació del paisatge.

En relació a altres estratègies no ramaderes, Guardabosc ofereix molts avantatges, entre els quals cal esmentar-ne tres: el primer, consistent a que integrant animals i vegetals es preserven uns valors culturals i socials del pastoralisme mediterrani que es troben en greu regressió; el segon, consistent a que tots els capítols econòmics del seu finançament tenen la qualitat d'inversions rendibles i no pas de despeses per evitar desgràcies; i el tercer, consistent a que la pastura incideix de manera favorable en el cicle del Carboni, fixant-lo mitjançant la ingesta de la biomassa per part dels animals, amb la conseqüent reducció de la combustibilitat del bosc, i per tant del seu potencial d'efecte hivernacle.

En qualsevol cas, no hi ha d'haver conflictes entre els diferents sistemes ja que la dimensió del territori que necessita ser gestionada és immensa, i totes les pràctiques hi poden tenir el seu lloc. Cal tancar aquest punt recordant una realitat que ha estat vigent durant gairebé mig segle amb justificacions que, sortosament superades, no cal ni esmentar. El fet és que la ramaderia va ser primer foragitada i després menystinguda o bé ignorada en qualsevol estratègia de gestió forestal. I el preu que s'ha pagat i encara es paga és elevat, en focs en patrimoni i en recursos.

LA  NECESSITAT  DE  RECERCA

Malgrat ser una pràctica amb milers d'anys d'experiència, quan ara es planteja un projecte de gestió forestal que integra la ramaderia, apareixen tantes mancances en el coneixement del maneig dels animals i dels efectes de la pastura, i tantes insuficiències en els mitjans necessaris per implementar l'estratègia, que cal assumir la necessitat d'un treball multidisciplinar de recerca, no pas per demostrar que no hi ha una relació directa entre pastura i degradació del bosc, sinó per reaprendre a interactuar en un sistema ecològic molt complex, amb múltiples interdependències i sinèrgies.

De fet, i malgrat que els seus components formin part de la cultura tradicional, Guardabosc planteja una activitat nova. En part, perquè atribueix a la ramaderia una funció tècnica, diferent a la producció de proteïnes, però, sobretot, perquè tots aquells elements que durant mil·lennis han conformat l'activitat ramadera són en recessió, tant els coneixements per manejar el ramat en entorns montanyosos de clima sec com la disponibilitat de races d'herbívors domèstics adequades per fer-ho i, sobretot, l'absència de la vocació de pastors en la gent jove.
La suma de dèficits porta a la conclusió que cal reaprendre-ho i cal recuperar-ho gairebé tot.

En aquesta comunicació s'apunten diferents perspectives per orientar la implementació d'estratègies integrals de gestió, tant les ecològiques referides als animals, els vegetals i el sòl, com les de caràcter social relacionades amb l'ofici de pastor.

No s'aborden encara les de caràcter econòmic, tot i que s'entén que per restaurar els efectes de l'abandó, durant un temps la gestió forestal haurà de comptar amb el suport financer de les administracions públiques. Cal doncs, esperar que amb l'impuls d'aquests ajuts vagi prenent forma una "nova economia forestal" dels boscos mediterranis. I, per  aconseguir-ho, s'han d'emprendre treballs de recerca en tots aquells aspectes de l'activitat que es coneixen de manera insuficient a l'hora de redactar un Pla de Gestió que adopti l'estratègia ramadera.

ELS  OBJECTIUS  DE  LA  RECERCA

Durant un període de temps, la durada del qual no es pot preveure encara, l'objectiu de la recerca consistirà a adquirir el conjunt de coneixements necessaris per poder transformar qualsevol dels hàbitats naturals actuals, i adequar-los al servei de les funcions ambientals, culturals i econòmiques que l'espai forestal pot proveir, amb la seguretat enfront els incendis com a condicionant.

A tall d'exemple, cal conèixer l'estratègia ramadera - és a dir quina espècie animal, i raça si es pot escollir, és la més adequada per pasturar un entorn determinat, amb quants caps de bestiar per unitat de superfície i durant quants dies, segons l'època de l'any - per afavorir la generació d'un prat ras que serveixi de tallafocs, allà on ara hi ha un matollar dens i de molta alçada.
O, un cas diferent, com afavorir la generació de biodiversitat en un entorn que presenta bones condicions edàfiques, però, on ara hi ha un matollar que, com a resultat d'una successió d'incendis, està format exclusivament per plantes piròfiles. 

La utilització de la ramaderia com eina de treball obliga a subordinar qualsevol estratègia a les aptituds i les necessitats del bestiar, per la qual cosa la primera exigència de l'activitat és garantir la seguretat i el benestar dels animals. El maneig del ramat ha de ser l'element referent i tota la recerca s'ha d'adaptar a aquesta condició, començant per la mateixa definició dels hàbitats que, a més d’una descripció botànica hauran de tenir una caracterització ramadera d'acord amb les condicions que afecten la pastura de cada espècie animal, com són l'alçada i la densitat de la vegetació, el seu grau de comestibilitat, així com les dificultats de trànsit donades per la mateixa vegetació i pel relleu del terreny, caracterització que es realitzarà a partir de les dades que es vagin obtenint de la recerca descrita a continuació.

Per conèixer les estratègies possibles, es realitzen experiències de pastura en tancats construïts dins dels diferents hàbitats representatius de la muntanya mediterrània, amb la superfície adequada per fer-ne una observació i seguiment minuciosos i poder donar resposta a vuit incògnites que es configuren com a objectius de la recerca:
1.
La capacitat i la idoneïtat de cada espècie animal - o la combinació o successió de diferents - per modificar o bé mantenir cadascun dels hàbitats existents i els estadis intermedis de la transformació.
2.
L'efecte del trepig damunt el sòl de les diferents espècies animals, tenint en compte les variables donades per la pendent, l'estructura física, l'edafologia i l'exposició al sol.
3.
El grau de suficiència o insuficiència alimentària per a cada espècie animal, referenciades a la definició ramadera dels diferents hàbitats a pasturar.
4.
La determinació de la càrrega ramadera de cada espècie animal per unitat de superfície i unitat de temps, referenciades a cada hàbitat i en funció dels diferents objectius de la pastura, siguin la generació d'entorns que serveixin de tallafocs, la recuperació de comunitats vegetals complexes en entorns degradats, la reducció o l'eliminació d'espècies no desitjades, o el manteniment d'hàbitats consolidats.
5.
La incidència de la pastura en la conservació i recuperació de la diversitat biològica de la flora i fauna silvestres, especialment les espècies amenaçades.
6.
L'estudi de les variables que depenen de l'estació de l'any i de la meteorologia, en relació a l’estat de la vegetació, del sòl, i a la fauna.
7.
El maneig del ramat d'acord amb els comportaments propis de cada espècie, els hàbits individuals, els familiars i els de grup i, de manera especial les necessitats d'espai vital dins el ramat, ja que un coneixement profund de l'etologia és essencial pel benestar i la salut dels animals que depenen del medi natural i viuen tot l'any a la intempèrie. 
8.
La valoració econòmica de les inversions i els rendiments.

LA  CONTINUÏTAT  DE  L'OFICI  DE  PASTOR

Per aconseguir que l'estratègia ramadera pugui tenir una aplicació territorial d'abast ample cal avançar en la detecció i la definició d'aquells elements que, més enllà de la idoneïtat tècnica del sistema propugnat per Guardabosc, determinaran la seva viabilitat com a eina capaç de modificar i millorar el paisatge de bona part del país.

Aquí s'exploren les condicions que poden afavorir la vocació de pastor entre la gent jove, ja que sense la solució de les mancances existents en l'exercici de la professió cap estratègia ramadera no serà aplicable, perquè, la figura del pastor tradicional és en recessió i no té cap futur, no pas per raons econòmiques sinó pels condicionants de tipus personal i també social. Dit d'una altra manera, no hi ha vocacions entre la gent jove a causa de l'absoluta dependència que el pastor té dels animals.

El pastor tradicional és una persona que té un coneixement naturalista exhaustiu, adquirit en un aprenentatge llarg al costat d'un altre pastor experimentat. La seva formació és - era -, doncs, exclusivament pràctica.

El principal repte que ara cal superar, però, no rau pas en la dificultat d'aprendre l'ofici ja que encara hi ha força pastors en actiu capaços de transmetre els seus coneixements, a més de veterinaris, botànics i forestals per donar-hi una dimensió científica, sinó en el regim de treball a que obliga el model d'estructura ramadera extensiva actual, que exigeix al pastor ser un apèndix del ramat, sotmetent-lo a una dependència laboral difícil de suportar.

Tot i el problema que això representa, cal assumir el fet com un senyal de progrés, i posar-se a treballar per construir un sistema ramader nou on el treball de pastor sigui una feina normal, amb una jornada homologable a la d'altres oficis, amb els corresponents dies lliures, setmanals i anuals.

En aquest punt cal introduir la consideració que, si bé l'administració pública pot assumir el dèficit econòmic derivat de l'aplicació dels drets laborals dels pastors, limitar-se a aquesta mesura seria insuficient, i erroni si es contemplés com a sistema. Pot valer per a casos d'emergència per reduir el perill d'incendi en un entorn determinat, però, el seu alt cost ho fa inviable com a sistema aplicable a la totalitat de l'espai forestal que necessita ser gestionat.
A banda, cal considerar que quan s'obliga als animals a "treballar" un entorn determinat per modificar-lo intensament, cal una major vigilancia i pressió damunt d'ells i, en conseqüència, calen més pastors per manejar el mateix nombre de caps.

El model actual es manifesta obsolet, sobretot per emprendre el treball de restauració que necessita tot l'àmbit forestal, i es fa evident la necessitat d'una nova estructura ramadera que sigui capaç d'atraure gent jove cap a la professió. Una estructura que, perquè sigui viable econòmicament i funcional en relació al medi, tot i que es puguin preveure ajuts públics, ha de adaptar-se als nous condicionants i ha de millorar els sistemes de gestió de l'entorn i del maneig del ramat. I, per aconseguir-ho, cal una recerca que doni criteris nous i eines noves.

LES  UNITATS  DE  GESTIÓ

La via que proposa Ecoparatges, consisteix a promoure unitats de gestió  - és a dir nombre de pastors, nombre d'animals i dimensions de la superfície a pasturar - tècnicament i econòmicament viables, subordinades a la capacitat de maneig del ramat que pugui assumir un equip de pastors que treballi amb uns horaris normals.

Aquesta exigència comporta la necessitat d'una major dimensió de les explotacions i, en conseqüència l'existència de ramats més grans que els tradicionals en aquesta part del país, formats habitualment per uns tres-cents caps de bestiar manejats per un sol pastor amb l'ajut dels seus gossos.

Un element a considerar és que l'equip de treball ha d'estar format per almenys dues persones, un criteri que a més de maneig intensiu que en una primera etapa exigeix la funció transformadora de la pastura, es justifica per la densa presència d'elements artificialitzats i per la intensa fragmentació que caracteritzen gran part del territori considerat.

Amb aquestes referències s'ha emprendre un treball de recerca pluridisciplinar per determinar els altres dos elements que conformen l'activitat ramadera: el nombre de caps de bestiar i el nombre d'hectàrees de muntanya que poden gestionar un equip de dos pastors, amb les variables donades per les espècies animals i les característiques orogràfiques, botàniques i edàfiques de cada unitat territorial.

I una recerca de tanta complexitat, plena d'incògnites i gairebé orfe de referents només podrà avançar, no podia ser d'altra manera, de la mà dels coneixements dels pastors tradicionals, estratègia que permetrà estructurar una metodologia ordenada i sistemàtica en relació amb els components bàsics de l'activitat ramadera: els animals, el maneig del ramat, l'entorn geogràfic, l'estat de la vegetació i la meteorologia.

Amb aquesta perspectiva es contempla una recerca que tingui per objectiu traslladar els coneixements del pastor tradicional a un doble sistema tecnològic, útil per facilitar el treball dels nous professionals de la pastura: un consistent a mitjans electrònics per al control, la identificació i el maneig dels animals; i l'altre un conjunt d'aplicacions informàtiques que serveixi per orientar el dia a dia de la pastura, on es representin de manera virtual i on line tant els sistemes naturals del territori com la situació i l'estat dels animals.

El pastor tradicional és el millor naturalista de la vella escola que perviu. Coneix cada cap de bestiar de manera individual i coneix la nissaga familiar a la que pertany. Té identificats i sap el caràcter dels que exerceixen lideratge sobre el grup, l'edat de cada animal, el seu historial mèdic, els cicles de fertilitat, els parts de cada femella, si està prenyada o no, etc. etc.

I també coneix exhaustivament l'entorn geogràfic en el qual es mou, la seva orografia i els diferents ecosistemes; i té un ample coneixement de les plantes referenciat a les diferents èpoques de l'any; les millors per al ramat, les no tant bones i les perilloses.

En els ramats que pasturen en règim obert, sense aquesta intensitat de coneixement individualitzat dels animals i sense un intens domini de l'entorn i de les propietats de les plantes per part del pastor, no seria possible ni el seu maneig ni el seu manteniment en salut reproductiva. De fet, no seria possible l'activitat.

Tot establint, doncs, una comunicació intensa amb pastors tradicionals, dos equips de recerca científica col·laboren en l'elaboració d'un model integrat de gestió que atén els diferents aspectes de l'activitat.

El primer equip, format per etòlegs i veterinaris, subministrarà els paràmetres de comportaments individuals i grupal de les diferents espècies ramaderes, així com les necessitats de control dels animals a l'equip de dissenyadors de diferents sistemes electrònics de suport al maneig del ramat, amb especialitzacions per a la identificació, la detecció, el trànsit i el confinament dels animals.

El segon, format per biòlegs, confeccionarà el mapa de la biodiversitat dels paratges de la serra de l'Ordal situats al nord de la carretera C-340  dels termes municipals de Subirats i de Gelida a la comarca de l'Alt Penedès, treballant a partir de la cartografia d'hàbitats i dels inventaris de flora i fauna disponibles, completats amb informació puntual recollida en reconeixements territorials. 

Aquesta línia de treball serveix dos objectius: el primer és conèixer la realitat de l'entorn per determinar els criteris de pastura en funció el paisatge que es vol generar.
I el segon consistent a confeccionar un model de gestió extrapolable, d'aplicació a qualsevol altre àmbit geogràfic de la mateixa regió climàtica.

Damunt el mapa confeccionat, el servei de Prevenció d'Incendis i el de Gestió Forestal de la Direcció General de Boscos i Biodiversitat del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya definiran les diferents funcions del paisatge, tot atenent les exigències de seguretat enfront els incendis, les necessitats i oportunitats de protecció de la biodiversitat, i les expectatives econòmiques de la gestió.

A continuació, aplicant al mapa resultant els coneixements proporcionats per les experiències pilot realitzades en els tancats, i afegint-hi les variables climàtiques/meteorològiques, es confeccionarà el protocol de pastura per a cada un dels entorns assenyalats en el mapa que defineix el paisatge de futur on establir la, o les, unitats de gestió ramadera i forestal.

Finalment, la totalitat de les línies de treball esmentades es recollirà en un model informàtic proveït de sistemes d'actualització de dades que permeti sistematitzar el procediment, de manera que amb la introducció de les varibles corresponents a la geografia i a la biodiversitat d'un entorn determinat, sigui possible confeccionar el corresponent  Pla de Gestió i el  Protocol de Pastures.

Aquests recursos tecnològics són imprescindible per fer viable la nova estructura ramadera i ajudaran a compensar la previsiblement menor vinculació personal dels nous pastors amb el ramat i la seva possible mobilitat laboral.

LES  EXPERIÈNCIES  REALITZADES  I  LES  QUE  ES  PREVEUEN

Més enllà de formular reflexions i plantejaments teòrics, Ecoparatges assumeix promoure la recerca necessària perquè Guardabosc sigui una estratègia i una eina disponible per la gestió forestal i, amb aquesta voluntat, ha demanat i aconseguit de diferents institucions la seva col·laboració i el seu suport per traduir la proposta en realitzacions.

L'inici de les experiències pilot es va realitzar a la tardor del 2004, a la finca Font Galí del municipi de Piera, amb el finançament de la Fundació Territori i Paisatge obtingut a petició de la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal de les comarques de l'Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf, assumint la recerca el Departament de Ciència Animal i dels Aliments de la Universitat Autònoma de Barcelona.
L'objectiu era conèixer els resultats de la pastura de dues espècies animals (cabres i cavalls) damunt dos hàbitats recuperats de l'afectació del foc: un matollar d'un metre d'alçada i una pineda amb sotabosc.
La descripció del treball i les corresponents conclusions han estat publicades pel mateix departament de l'UAB i, tal com especifica el conveni signat prèviament entre la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal, la Universitat Autònoma i Ecoparatges, està a disposició de qui el vulgui consultar.

Aquest treball ha posat en evidència allò que el sentit comú i el sistema natural mai havien desmentit: que és la càrrega ramadera l'element decisori de la millora, el manteniment o la degradació d'un habitat. És a dir, que no són les besties sinó les persones qui decideixen la salut del bosc.També ha fet palès que la pastura controlada  demostra la major eficàcia per convertir un matollar d'un metre d'alçada molt afavoridor de l'incendi en un prat baix més divers i que serveix de tallafoc.

Amb el finançament del Departament de Medi Ambient i Habitatge, la continuïtat de la recerca es realitzarà a les muntanyes d'Ordal, una regió extensa que permet portar a terme assaigs pilot damunt qualsevol dels hàbitats de sól calcari que es troben a les serralades litoral i prelitoral.

La gran diversitat del seu paisatge, donada per l’alternança de solells i obagues combinada amb diferents graus d’afectació per la recurrència d'incendis en els darrers decennis, així com pels usos que el territori havia tingut, conformen un ventall força complet d'hàbitats, molt adequat per a la recerca sistemàtica. A més, la bona disposició a acollir les experiències manifestada per diferents propietaris, i també el suport i col·laboració rebuts de la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal, del Consell Comarcal de l'Alt Penedès i dels ajuntaments de Subirats i de Gelida, completen les condicions favorables.

LES  RACES  DELS  ANIMALS  DE  PASTURA

De la mateixa manera que les màquines de desbrossar són les eines del sistema mecànic, els herbívors domèstics són l'eina de Guardabosc i, és clar, de les seves qualitats i prestacions en depèn la major o menor capacitat i eficiència del sistema.

En aquest comunicat s'han explicat plantejaments, mancances, projectes i un inici de realitzacions, però no s'ha fet referència a les espècies animals ni molt menys encara a les seves races, que es reivindiquen com l'eina bàsica i imprescindible del sistema de gestió.

Aquesta categoria de recursos genètics és molt vulnerable als canvis, molt més que la biodiversitat silvestre i, malauradament, des dels inicis del desenvolupament industrial fins avui, i davant la mirada indiferent del conjunt de la societat, amb pagesos i ramaders, administracions públiques i comunitat científica a la primera fila, hem deixat extingir fins els últims exemplars de moltes de les races que ara serien les més eficients per a la funció de gestionar els boscos de l'entorn mediterrani, ja que eren el resultat d'una llarga adaptació a aquest entorn.

Aquest és un problema planetari i, malgrat els esforços de la FAO per alertar els estats i evitar la continuïtat de l'erosió genètica, massa sovint aquestes mancances encara són vistes com un resultat inevitable del progrés i com una pèrdua d'ordre sentimental, estètic i folklòric del tot assumibles.

Però no és pas així com cal percebre-ho ja que es tracta d'eficiència, d'adaptabilitat, de salut, de capacitat reproductiva, de suficiència alimentària, etc.
Es tracta doncs de viabilitat, i també de diversificació de producte i, per tant, de rendibilitat.
Encara que, per damunt de tot, es tracta de la protecció de recursos genètics pel futur, per la qual cosa es fa imprescindible una reflexió.

Tot i el procés de pèrdua, la península Ibèrica és encara una bona reserva de races domèstiques tradicionals, cosa que proporciona - una mica com en les espècies vegetals - l'oportunitat de trobar en un altre lloc allò que a zones més industrialitzades ja s'ha perdut.

En aquest punt, aprofitant la dimensió geogràfica i també la política del Congrés, creiem oportú exposar una realitat, que és una oportunitat i una riquesa  si s'actua, i un desastre si no.

Els efectes previsibles del canvi climàtic aguditzaran els extrems de totes les constants meteorològiques i cal entendre que de manera gradual s'aniran dificultant més les condicions de vida dels animals al bosc, tant les de la pastura com la temperatura i el règim de pluges. Cal, doncs imaginar un futur proper en el qual les constants climàtiques siguin cada vegada més semblants a les que ara regeixen a moltes regions mediterrànies del Magrib.

I, de tot el nostre entorn geogràfic proper, és justament allà on es manté una enorme riquesa genètica en races domèstiques d'ases, de cavalls, de bovins, d'ovins i de caprins, i també de camells i d'aviram. I totes ben adaptades a condicions extremes de subsistència, tant en relació al clima com a la nutrició.

De fet, el Magrib i molt notablement el Marroc, constitueix una gran reserva genètica de la ramaderia extensiva necessària per al període climàtic enunciat i, si ara mateix ja en podéssim disposar les expectatives de gestió dels nostres boscos serien molt més favorables, especialment per les seves adaptacions qualitatives, però, també per les opcions quantitatives.

Una gran reserva genètica, però, ignorada i menystinguda. Uns recursos de gran valor que, cal tenir-ho en compte, tot i la pervivència de les societats tradicionals, ja han entrat en la mateixa dinàmica de substitució que va portar a moltes de les europees a la recessió o a l'extinció.

I és obvi que, si no s'adopten mesures de protecció, inexorablement, en pocs anys s'arribarà a la seva total extinció ja que als països del Magrib hi ha altres elements que agreugen les opcions de futur d'aquestes races. Vegem-les.

Hi ha una directriu de la Unió Europea prohibint la importació de remugants vius provinents  del Magrib, justificada per qüestions de salut animal, doncs cap d'aquells països ha estat capaç d'emprendre campanyes eficaces d'eradicació de les malalties pròpies d'aquest grup d'espècies, i tampoc de l'aviram.

Europa coneix molt bé les dificultats i el cost d'eradicar aquestes malalties, i ha d'entendre que la gran atomització de la ramaderia familiar de les societats rurals tradicionals, presenta dificultats afegides per poder portar a terme plans nacionals de sanejament.

Cal, doncs, contemplar en una única perspectiva els dos problemes que amenacen la pervivència d'aquests valuosos recursos: un derivat del seu procés de substitució per races més productives, però menys adaptades a les condicions adverses; i l'altra la persistència del quadre de deficiència sanitària.
Junts, fan preveure un futur no gaire llunyà en el qual, com a casa nostra en moltes races, restin pocs exemplars, però, a diferència dels països europeus, tots ells sense sanejar.

I aquest és un quadre previsiblement irreversible d'extinció que Europa, per experiència, per previsió de futur i per sentit de responsabilitat i d'interdependència, hauria d'evitar donant tot el suport necessari per mantenir vives aquelles valuoses races.

L'equip de recerca de Guardabosc el formen tècnics del Servei de Prevenció d'Incendis del Departament de Medi Ambient, i professors del Departament Ciència Animal i dels Aliments de la Facultat de Veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i de l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Vilanova i la Geltrú.

Francesc Ventura Sala

Ecoparatges